Follow by Email

dissabte, 23 d’abril de 2016

LA NOVA ESCOLA A DEBAT

L’educació em preocupa. Val a dir que ara em preocupa molt més, atès que s’està anunciant, per totes bandes i a bombo i plateret, un canvi o, més aviat, es diu, una revolució. És per això que, darrerament, una de les meves aficions és examinar les noves propostes pedagògiques; hi cerco de moment, en va els arguments que estan convencent a tantes persones. De tot plegat, però, n’he tret unes poques conclusions.

La venda del producte

Com tot, la nova pedagogia s’ha de vendre, i al comprador se l’ha de guanyar pels ulls i les emocions. D’entrada, i com si es tractés de la presentació del darrer artilugi d’Apple, la proposta se sol presentar en un espai ben modern curiosament, molts tenen forma de circ. Sovint, el ponent, ben casual, manipula un aparell tecnològic, quasi màgic, que projecta imatges simpàtiques i tendres a l’auditori: s’hi val tot si és capaç de tocar-nos la fibra o ens desperta un somriure.

Enmig de cares rialleres i de paisatges assolellats, s’hi projecten imatges de les noves aules bé, convindria no dir-ne «aules» perquè és antic−, dels nous espais, que exhibeixen colors i formes irresistibles. L’estètica és important. Amb tot, educativament parlant, potser seria força més interessant discutir críticament amb quins continguts s’ompliran aquestes meravelloses closques buides –bé, tampoc convé parlar de «continguts», perquè, segons sembla, això també comença a sonar antic... 

Neologismes

La nova pedagogia és, de fet, «tan nova» que ja no pot fer ús de la terminologia tradicional: necessita incorporar i, fins i tot, crear nous mots. Ni Heidegger en els seus millors temps era tan hàbil gestant paraules. Però els neologismes ja no es construeixen en base a un seguit de tradicions arcanes, sinó emmirallant-se en el món educativament més reaccionari que existeix, el món de l’empresa. 

Diagnòstic de la tradició

Cal cremar l’antiga Roma si se’n vol construir una de nova. Així, totes les valoracions de la tradició educativa han de ser ben desencisadores: a l’escola d’ara els alumnes s’estressen, s’avorreixen i es desmotiven; no aprenen; fracassen escolarment; se’ls mata la imaginació i la creativitat; són tractats com a maquinetes de reproduir conceptes, i un llarg etcètera que fa fins i tot angúnia.

Atès que avancem imparablement cap a un futur de ciència ficció, tot el present ja és antic; i «antic» vol dir «ineficaç»; i, és clar, qui no voldria prescindir d’allò que és «ineficaç»? Només un foll, un nostàlgic o un reaccionari o el que és pitjor un mandrós que vol seguir donant classes amb targetons rossegats i de color groc!

To messiànic

Qui no voldria alguna proposta salvífica en aquest context apocalíptic que se’ns descriu? El vaixell naufraga i no hi ha temps per salvar cap moble; no hi ha ni tan sols possibilitat de tapar cap forat, l’aigua entra per tot arreu...deixem, doncs, que el vell vaixell s’enfonsi. De moment, llancem-nos a l’aigua a pèl a l’espera de què arribi el vaixell que ja divisem en l’horitzó: L’escola per Projectes.

Personalment, no tinc cap dubte que el que aquí se’ns presenta és una forma d’extorsió amb una única alternativa, és a dir, un argument del tipus: «amb mi o el desastre». A més, alguns autors ja han advertit els perills d’adoptar únicament la via revolucionària com a una forma de solucionar els problemes del present. No és preferible l’enginyeria social gradual a la holística o revolucionària? Caldria preguntar-ho a K. R. Popper...

Bé, com podeu veure la cosa no m’acaba de convèncer. El secret de l’educació, crec jo, no són espais nous ni treball per projectes, sinó bons professors [perdoneu pel to arcaïtzant: professor = coach], però això, pel que veig, ja no interessa gaire discutir-ho. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada