En algunes ocasions, familiars, amics i companys m’heu preguntat sobre la meva tesi. La veritat és que sempre m’ha resultat molt difícil explicar-vos-la amb poques paraules i de tal manera que fos intel·ligible. Ara que tinc aquest blog a disposició, m’he decidit a fer-ne quatre cèntims; a veure si me’n surto.
D’entrada haig de dir que és difícil fer-se càrrec de la problemàtica que hi ha al darrera de la tesi si un no entra en contacte, ni que sigui mínimament, amb l’objectiu bàsic de l’estudi, la música contemporània. Si us animeu, doncs, us proposaria escoltar uns brevíssims fragments que duren uns pocs minutets; corresponen a Le sacre du printemps d’I. Stravinsky, a Atmosphères de G. Ligeti, i a la Sinfonia de L. Berio.
D’entrada haig de dir que és difícil fer-se càrrec de la problemàtica que hi ha al darrera de la tesi si un no entra en contacte, ni que sigui mínimament, amb l’objectiu bàsic de l’estudi, la música contemporània. Si us animeu, doncs, us proposaria escoltar uns brevíssims fragments que duren uns pocs minutets; corresponen a Le sacre du printemps d’I. Stravinsky, a Atmosphères de G. Ligeti, i a la Sinfonia de L. Berio.
I. Stravinsky, Le sacre du printemps. Les augures printaniers
http://www.youtube.com/watch?v=1anfbfOHozk
G. Ligeti, Atmosphères (fragment)
http://www.youtube.com/watch?v=vOlXgCaKhIQ
L. Berio, Sinfonia (3r moviment)
http://www.youtube.com/watch?v=oQKJ0ACJuCY
Haig de reconèixer que aquestes tres obres, entre moltes altres, m’apassionen, i, per això, en la tesi em vaig aventurar a indagar-ne el significat estètic. La cosa no es presentava fàcil ja que no pretenia aprofundir-hi des d’un punt de vista històric –veure quan van ser composades, quines influències varen rebre, com varen ser rebudes–, ni tan sols musicològic –analitzant tècnicament el seu ús del llenguatge musical–, sinó estètic i filosòfic; i no volia donar compte tan sols d’aquestes tres obres, sinó, en el fons, de la creació musical contemporània.
Tot llegint alguns escrits d’Stravinsky, concretament Poètique musicale, vaig parar atenció a la següent citació: «la música suposa una certa organització del temps, una crononomia». En efecte, la música, per a Stravinsky, era essencialment un ordre del temps (del grec, Kronos: temps; Nomos: ordre, fonament, regla); enteneu-ho bé: Stravinsky no diu que la música sigui un ordre en el temps, sinó un ordre significatiu del mateix temps, de la temporalitat. La idea em va semblar genial.
Aquesta intuïció em semblava prou potent com per servir de base al meu estudi filosòfic de la música contemporània. Hi havia, però, un problema: no podia agafar tan sols aquesta peça, aïllada no hagués estat un fonament prou fort; havia de fer l’esforç de reconstruir un artefacte teòric, un sistema, en el qual la peça donés perfectament l’hora. Havia de repensar totes les qüestions tradicionals de l’Estètica de tal manera que la idea de la música com a forma del temps hi encaixés.
Però no es tractava de començar des de zero absolutament; en els autors anomenats formalistes –intuïa jo– podia trobar elements per a la fonamentació d’aquesta «estètica». Tots els estudiosos de la matèria insistien, malgrat tot, en el fet que no eren un grup homogeni d’autors, sinó una munió de moviments molt dispersos, amb inquietuds i mètodes molt diversos. Tot i això vaig decidir estudiar-los a fons i provar de trobar un pocs elements que els unissin.
Vaig trobar sis punts en comú, sis elements per a una definició del Formalisme: la seva enèrgica reacció al misteri romàntic i l’afany de problematitzar l’art; el seu rebuig de la figura del geni i la reivindicació de l’artesania en l’art; el seu intent de delimitar d’una manera precisa l’objecte d’estudi i de construir, per a l’ocasió, un mètode rigorós d’anàlisi; la reivindicació de l’autonomia artística a tots nivells; l’intent d’unificar l’art sota la perspectiva de la forma i d’eliminar aquelles fàtues consideracions sobre el contingut; i, finalment, la idea que l’art construeix, tant en el temps com en l’espai, en base al ritme. D’aquí neix la primera part del treball: «Cap a una estètica crítica del Formalisme musical»
Tot aquest conjunt sistemàtic d’idees va contribuir a què la idea d’Stravinsky quedés estèticament ben fonamentada; i un cop fonamentada, ja em vaig poder dedicar a estudiar les peces musicals contemporànies que heu escoltat: Le sacre du printemps, que vaig posar en relació a una concepció del temps mecànica; Atmosphères de Ligeti, en relació a una concepció del temps orgànica, i, molt de retruc, amb l’anomenada durée bergsoniana; i, finalment, la Sinfonia de Lucciano Berio, que vaig estudiar des del punt de vista d’un ordre sistèmic del temps, i, també, brevíssimament, en relació a la memòria. Això constitueix la
segona part de la tesi: «poiètiques de la forma, poètiques del temps».
Si us pregunteu a què ve aquest joc de paraules del títol, la resposta és la següent: poiètica i poètica deriven de la mateixa paraula grega, poiesis, que vol dir alguna cosa semblant a «fer, fabricar, construir, crear». Poiètica, com veieu, conserva més l’arrel grega, i amb això vull emfasitzar i donar a entendre que la forma artística és sempre i fonamentalment una construcció, una determinada elaboració en base al ritme. Aquesta labor formal gairebé artesanal provocarà en tots nosaltres, oïdors atents, una determinada vivència del temps, una poètica, o, si ho preferiu, una poesia sonora.
Ara ja farà prop d’un any de la tesi, i quan la llegeixo sempre hi trobo a faltar coses; de tota manera crec que és un (primer) bon intent de començar a donar forma a una estètica musical basada en la importància fonamental del temps. Si us animeu a llegir-la tota, o alguna part, la trobareu penjada al tdx, a la següent adreça:
http://www.tesisenxarxa.net/
(poseu al cercador: (nom) Pepiol i la trobareu)