dilluns, 4 d’abril de 2011

HAYDN I EL PIANO MODERN


Ja fa un temps que estic treballant –per consell del meu excel·lent professor de piano, l’Antonio Ruiz Mellado, i sota la seva supervisió– una de les darreres sonates per a piano de J. Haydn, la Sonata en Mi bemoll major Hoboken xvi: 52. És, com la majoria d’obres de Haydn, veritablement impressionant. Es tracta d’una sonata que, per la seva força (escolteu només el principi!) i girs inesperats (fixeu-vos en la modulació directa a Mi major, i el canvi radical de caràcter, del compàs 68, quan ja s’encamina cap a la reexposició!), difícilment es podria enquadrar en els estrictes marges del gust i la forma clàssiques; aquesta obra del 1794 sembla besllumar nous territoris.


El fet és que ja sabem que Haydn no va composar les seves sonates per a un instrument, el piano, com el nostre. Els pianofortes de l’època de Haydn tenien una sonoritat molt més tènue, menys brillant, que els nostres pianos; la seva potència era menor, i gaudien de més diferències de color i matís entre els diferents registres. El mecanisme de les tecles era més lleuger, i només necessitava d’una bona articulació dels dits (i no del pes del braç, o de tot el cos, com sovint requereix el repertori actual). És segur que el piano actual ens ofereix algunes avantatges respecte del piano antic (potència, precisió, un so més sostingut que possibilita cantabiles gairebé infinits...), però també alguns inconvenients: resulta complicat tocar les obres clàssiques amb la lleugeresa i rapidesa que semblen demanar, i també és dificultós trobar una mesura precisa de pedal.

Per aquells que no ho sapigueu, el piano (de cua) modern consta de tres pedals, dos d’ells molt usats en el repertori tradicional; l’altre, el central, anomenat pedal sostenuto, s’usa molt escassament. El que es troba situat més a l’esquerra és anomenat pedal una corda: el teclat es desplaça lleugerament i el martellet només impacta contra una de les tres cordes que habitualment ressonen per a cada nota; el resultat és, doncs, una mica menys de so, un so més esmorteït. El que es troba més cap a la dreta s’anomena pedal de ressonància: aquest pedal, mentre és accionat, bloqueja el mecanisme que atura la vibració de les cordes (l’apagador); d’aquesta manera la sonoritat és ressonant i més perllongada. [Quan parlem generalment de la conveniència o la inconveniència de posar pedal, ens referim a l’ús d’aquest pedal de ressonància].
  

Però alerta, com sap tot bon pianista, un excés de pedal pot convertir una obra clàssica, que sovint exigeix precisió i claredat, en un vertader pastitxo, en una fotografia esborronada.

Normalment, quan es toca  una obra clàssica amb pedal s’han de realitzar vertaderes proeses: el pedal s’ha de posar, i sobretot saber treure, amb una cura absoluta; sovint es tracta d’entrades de pedal molt i molt curtes (de poca duració) i poc profundes (sense arribar a prescindir del tot de l’apagador). El pianista ha d’arribar a fer un joc de peus que envejaria el mateix Messi (crec que és el primer símil futbolístic que poso en tota la meva vida!). Però la veritat sigui dita, els resultats no acaben de ser mai del tot satisfactoris: les agilitats (escales ràpides, ornaments, filigranes...) poden perdre nitidesa, i l’obra, en conjunt, pot estovar-se i perdre vitalitat.    

Quan vaig començar a llegir la sonata de Haydn ho vaig fer tot posant pedal, tal com sempre havia fet amb les obres clàssiques. La meva sorpresa va ser quan l’Antonio, a la primera classe amb l’obra, em va suggerir eliminar completament el pedal. En aquell moment, tot i que sempre he estat partidari de les interpretacions historicistes, allunyades de qualsevol rèmora romàntica (i l’abús del pedal tot sovint n’és símptoma), vaig pensar que era una mesura massa extrema, i que no me’n sortiria. Quina fou la meva sorpresa quan vaig posar-me a estudiar Haydn sense pedal! La cosa no es complicava, ben al contrari, resultava més natural i, en certa manera, més «senzilla».

El pedal, siguem sincers, facilita les agilitats (homogeneïtza, aparentment, l’articulació dels dits, que semblen relliscar més suaument pel teclat), dóna més volum a certs acords, permet fer salts sense que s’interrompi el so, amoroseix algunes notes que sinó resultarien excessivament tallants...Però no hi ha altra manera d’aconseguir això sinó és per mitjà del pedal? La meva sorpresa ha estat comprovar que sí, que hi ha moltes altres maneres de fer-ho.   

Com m’ha fet notar l’Antonio, Haydn –que, no ho oblidem, va començar la seva carrera tocant el clavicèmbal (sense pedals)– semblava haver-ho previst tot: si observem bé la partitura, en la pràctica totalitat dels passatges en què posaríem pedal per evitar talls abruptes, és possible aguantar determinades notes amb els dits (tal com està escrit, insisteixo) de tal manera que hi hagi una certa ressonància natural, no excessiva ni esborronada. Si els acords sonen molt secs, podem fer que les mans no surtin exactament en el mateix moment de tal manera que es produeix un petit efecte de ressonància. En alguns passatges de gran dificultat tècnica, és possible l’intercanvi de notes entre les dues mans. Podem donar matisos diferents de color a partir de les diverses articulacions que indica Haydn en la partitura, tot jugant amb les diferències entre l’escriptura de la mà dreta i de l’esquerra...

Però, eliminar definitivament el pedal amb quina finalitat, la de reproduir la sonoritat d’un pianoforte? No, és clar, resulta inimitable! La intenció és primerament contribuir a facilitar la feina a l’hora d’interpretar Haydn amb el piano modern, que no és poc, i creieu-me jo he quedat sorprès dels resultats. Segonament, ser més fidel a les indicacions de Haydn (lligadures, articulacions, silencis, notes lligades...) i no neutralitzar-les totes amb l’efecte ressonant del pedal; i, finalment, el més important, dotar l’obra del seu «vertader» esperit de vivacitat, dramatisme i jovialitat.

M’encanta escoltar la música del Classicisme per a teclat, però com a intèrpret (amateur) és un repertori que sempre m’havia costat molt. Gràcies a les precises indicacions de l’Antonio he descobert una nova manera d’apropar-me a aquesta música i de gaudir vertaderament de la seva interpretació. Us convido a provar-ho. Es pot tocar Haydn sense pedal! i el més interessant i sorprenent de tot plegat és que resulta molt més estimulant i musical.