Follow by Email

divendres, 24 de juny de 2011

DERIVACIONS ESTÈTIQUES DEL DUALISME PSICOFÍSIC: LA CURIOSA CONVERGÈNCIA DE SCHILLER, GLUCK I PINA BAUSCH


Sovint resulta curiós de quina manera convergeixen alguns elements que et van sortint al pas durant el dia. Ahir se’m van aparèixer sota la llum del mateix problema filosòfic del dualisme psicofísic una lectura i una música/dansa. Us explico. 

Estic llegint, amb gran entusiasme, la biografia intel·lectual que Rüdiger Safranski va fer de F. Schiller, un dels poetes, dramaturgs, literats –i potser també pensadors– més importants del xviii. Tot el que he pogut llegir de Safranski resulta fascinant, i aquesta obra no n’és l’excepció. Com a bon biògraf  intel·lectual, l’autor no només es dedicarà a detallar el avatars de la vida del personatge, sinó que voldrà  mostrar-nos-en les fonts i les motivacions més profundes. Safranski aprofitarà qualsevol excusa per explicar-nos com funcionaven els centres educatius de l’època i quin aire s’hi respirava, les relacions que mantenien amb el poder, els corrents filosòfics que cuejaven en aquell moment i la manera com eren llegits i interpretats, i un llarg etcètera de qüestions ben diverses però d’enorme interès.


Bé, la qüestió és que el jove Schiller es va voler dedicar a la medicina; el seus estudis, després de deixar els de Dret, i la seva tesi doctoral –de fet, les tres tesis que va haver d’escriure fins a obtenir l’aprovat final!– hi versaven directament. Safranski demostra d’una manera molt solvent com els interessos reals de Schiller eren més aviat filosòfics i molt d’acord amb els problemes que es respiraven en un moment en què l’empirisme i el materialisme començaven a difondre’s amb força per tota Europa. El tema de moda en aquell context era com es relacionen cos i ment, matèria i consciència, carn i esperit, això és, el problema del dualisme psicofísic que Descartes magistralment havia posat en evidència tot just feia cent anys.

La(es) tesi(s) doctoral(s) de Schiller intentava(en) cercar el nexe d’unió entre aquestes dues realitats tan diverses. Lògicament la resposta que podia donar Schiller en aquell moment només podia ser de caràcter general i eminentment filosòfic, atès que ni a hores d’ara la ciència ha aconseguit resoldre el problema. Schiller aporta algunes respostes des de la fisiologia per tal de resoldre l’entrellat –per exemple parlarà d’una substància mitjancera, «l’esperit dels nervis»–, però sobretot desenvoluparà una filosofia de l’amor, de caràcter cosmològic, segons la qual l’amor és el vertader vector d’unió de totes les dualitats possibles.

Amb aquesta idea al cap, i tota la problemàtica de fons, vaig posar-me a veure un dvd que havia adquirit molt recentment, l’òpera l’Orfeo i Euridice de Gluck amb coreografia de la Pina Bausch. La representació, absolutament meravellosa, presenta una peculiaritat (per altra banda, ja habitual quan l’obra té exigències de dansa artística a les quals no poden fer front els cantants): tots els personatges principals de l’òpera, Orfeo, Eurídice i l’Amor, estan desdoblats en forma de ballarí i cantant. L’atenció es focalitza en els ballarins, sempre presents en escena; en segon lloc, se situen els cantants, gairebé sempre a l’ombra. El cos, la matèria, dansant sempre visible; la veu, més etèria, roman invisible. En aquell moment, i tenint la lectura de Schiller encara molt present, tot plegat se’m va aparèixer com a una perfecte il·lustració, com una posada en escena, del dualisme psicofísic.


No obstant això ràpidament em vaig adonar d’una cosa: el dualisme només era aparent. El so, la música, per molt espiritual que ens  pugui semblar –Hegel, de fet, la situa en un dels llocs més preeminents en la cadena de les arts, en la mesura que la materialitat cada vegada és menys present–, no deixa de ser un fenomen físic, material; a més, el cant, tot i que invisible i en la penombra, no deixa d’exigir al cantant una determinada dimensió de corporalitat: el cant, parlant en termes estrictament tècnics, demana un enorme control del cos, començant per la respiració. D’alguna manera l’esperit no es pot fer present sense el cos.

Però de la mateixa manera aquella dansa no era només cos, matèria en moviment; els ballarins aconseguien transmetre les agitacions de l’ànim a través els seus moviments expressius: l’angoixa, la por, la il·lusió, la desesperança final d’Orfeo s’hi traslluïen d’una manera perfectament significativa. El cos no era altra cosa que un esperit visible. Aquella eloqüència corporal no es podia donar sense la presència efectiva d’un esperit. Música (cantants) i dansa (ballarins) se situen en un mateix pla d’identitat: la fusió (sempre indistingible) de cos i ànima, de matèria i esperit.

Podríem afegir encara una altra cirereta (psicofísica) més al pastís? Gairebé sí! Com tots sabeu l’òpera narra el camí d’Orfeo, que ha perdut la seva estimada Eurídice, cap als inferns, el més enllà, per fer-la tornar de la mort. Orfeo, l’home (o semiheroi), es troba en aquest món, el món material on les coses pereixen, i li manca el seu ànim, el seu amor, que es troba ara en el més enllà. Eurídice, és l’esperit que ha volat i ara es troba en un món que té totes les característiques d’un món immaterial, idíl·lic –el retrat sonor que en fa Gluck després que Orfeo superi la barrera de les forces infernals és molt eloqüent, i la posada en escena de Pina Bausch és impecable i d’una extrema bellesa. Però la carn (Orfeo) i l’esperit (Eurídice) no es poden veure, estan incomunicats: si es miren ella no podrà tornar més, Orfeo la perdrà definitivament. Però, què és allò que els uneix? És, sens dubte, l’amor, que en l’òpera té una personificació: serà precisament l’Amor que anima a Orfeo a buscar Eurídice en el més enllà.

L’amor ho venç tot? Fins i tot la transgressió de mirar-se? Hi haurà una reconciliació final per via de l’amor? En aquest cas no! Pina Bausch ens presenta una versió de l’òpera en la qual Orfeo defalleix després de la pèrdua definitiva d’Eurídice. En canvi, en la versió traidicional, l’Amor és mitjancer de la conciliació final: després de la lamentació d’Orfeo, l’Amor apareix sobtadament en escena i fa renéixer a Eurídice; per via de l’Amor, doncs, es retroben finalment Orfeo i Eurídice.  


Cal reconèixer que el final tradicional hagués sigut la culminació d’aquesta solució coral al problema del dualisme psicofísic amb el qual vaig topar ahir: Schiller parla de la conciliació a través de l’amor, cosmològicament concebut; Gluck fa retrobar a Orfeo i Eurídice gràcies a l’Amor, i Pina Bausch posa en escena un esperit fet carn, o un matèria espiritualitzada. (Aquí, com sempre deia un excel·lent professor que vaig tenir, haurien de sonar violins!!). Però no és així, en aquesta representació no hi ha conciliació final...Tanmateix, us haig de confessar molt sincerament, encara que l’escrit no em quedi rodó, m’agrada molt més aquest final tràgic!     

dijous, 16 de juny de 2011

CRÒNIQUES D’UNA BREU PERÒ INTENSA ESTADA A ROMA


Un no sap mai on el portaran les circumstàncies de la vida. A mi, curiosament, les circumstàncies de la vida em van portar a assistir, farà ja un parell de setmanes, a un important congrés de musicologia que se celebrava a Roma en motiu del centenari del Pontifici institut de música sacra (Pims).

Per aquells que no coneixeu el Pims us en faig cinc cèntims. Fa cent anys el Papa Pius x va fundar aquesta institució per tal de preservar –tanmateix, si llegim les veritables intencions de Pius x potser seria més escaient dir per tal de recuperar– l’autèntica essència de la música sacra. Col·loquialment podríem dir que és el conservatori del Vaticà, tot i que no es troba en terres vaticanes, sinó repartit en dues seus, una acadèmica, situada en un bonic edifici de prop de plaça Navona, i una didàctica, situada un xic a les afores de Roma, en un auster edifici envoltat d’una agradable zona enjardinada. El Pims està dirigit actualment per Monsenyor Valentí Miserachs, músic i compositor, i com podeu veure pel nom, d’origen català, una persona molt cordial i propera.   

Cal dir que, al Pims, van tirar la casa per la finestra: hi assistien musicòlegs de totes les parts del món (de tota Itàlia, Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Suïssa, i els eua), musicòlegs de referència, els llibres dels quals, tu, pobre «pardillet», trobes habitualment a les prestatgeries de les biblioteques universitàries. Cada ponent havia de fer una breu exposició del seu treball, sobre uns 25 minuts; les sessions s’ordenaven per temes i en jornades maratonianes de matí i tarda. A més, gairebé totes les nits hi havia concerts.

Els primers dies varen estar dedicats als gregorianistes, aquells que es dediquen a estudiar el cant gregorià. Us haig de confessar que van ser sessions força feixugues, i de les quals vaig aprendre poques coses; no perquè ho sabés tot, ben al contrari, sinó perquè no entenia la meitat del que deien! Tractaven problemes musicològics extremadament tècnics i precisos. Els especialistes dissertaven sobre còdex antics estona i estona per resoldre el que a primera vista semblava tan sols una petita dificultat. Certament, la seva feina és útil i admirable, però queda ben lluny dels meus interessos musicals i filosòfics.

A la nit vàrem assistir a un concert, com no, de cant gregorià, que, us haig de confessar, va ser al·lucinant. Eren el Consortium Vocale Oslo, i realment cantaven increïblement bé. Perfecte afinació, emoció continguda, i un cant pur, nítid, transparent. Tota una experiència, en el meu cas, estètica, tot i que suposo que per a molts profundament religiosa.

El dissabte varen tractar temes més amens. Parlaven de la música a les missions. A priori vaig pensar que seria poc atractiu, una temàtica secundària, però realment va ser interessant. Parlaven de la trobava (o xoc) cultural i musical que, al xvii, es va donar entre les missions jesuítiques i les cultures oriental, de les amèriques i de l’Àfrica, aquesta darrera ja més al xx. Vaig pensar que era una imatge realment bonica pensar en l’ofrena de dons sonors com a presents culturals, com a regals diplomàtics, i també, és clar, amb finalitats proselitistes.  

Dissabte a la tarda va haver-hi dos actes de gran ressò. La presentació del Graduale Novum, amb tot de novetats –aportades precisament per les investigacions musicològiques dels gregorianistes de què parlava– i l’entrega dels doctorats honoris causa a Diego Fasolis, director del cor de la radio televisió Suïssa, a Arvo Pärt, cèlebre compositor contemporani, que, finalment, no va assistir, i a L. Ferdinando Tagliavini, eminent musicòleg i organista, que més tard va fer una lliçó-concert sobre I fiori musicali de Frescolbaldi (una sessió que si no hagués estat interrompuda per l’organització encara hi seríem!).

Diumenge va succeir l’anècdota del congrés.  A la tarda impartia la lliçó magistral amb el cor l’altre homenatjat amb el doctorat honoris causa, D. Fasolis. Presentava, a la sala acadèmica del Pims, amb el cor de la radio televisió Suïssa, una versió (musicològicament) revisada de la Missa Papae Marcelli de Palestrina. Per a la solemne ocasió havien convidat al cardenal Bartolucci, de 94 anys, compositor i antic director de la Capella Sixtina, que en el seu temps –com podeu veure, fa molt temps!– va interpretar la música de Palestrina; el varen situar en un lloc d’honor, en una poltrona davant de l’escenari, amb la plana major de la musicologia mundial, i, fins i tot, amb les càmeres de televisió.

Comença l’assaig-concert i Fasolis s’atura per explicar els canvis d’interpretació que s’han introduït arrel de les noves recerques musicològiques, quan, de cop i volta, se sent un crit, ni més ni menys que el cardenal Bartolucci, al·legant que tot plegat són mentides i que no saben cantar! Imagineu-vos l’escena. Enmig d’una lliçó magistral d’aquesta talla. El cardenal exaltat. Diego Fasolis intentant raonar els nous criteris musicals. Bartolucci referint-se a una pretesa tradició –de la qual, ell, és clar, es considera garant i continuador immutable–. Tot plegat esclata. Fasolis retira el cor de l’escenari, i, marxant de la sala, renuncia a l’honoris causa! Alguns aplaudint. Tothom estupefacte. Les càmeres per allà. El cor aplaudint el director que finalment marxa de la seu. Es creen petits grups de gent que comenten l’escena. Bartolucci impertorbable, assegut a la poltrona. Quina escena! De cop i volta era com si em trobés en una pel·lícula de Fellini. Aquestes coses només poden passar a Itàlia, vaig pensar.

Finalment Fasolis, torna a escena –acte que l’honora– amb el cor ja mig canviat de roba, i després d’un breu al·legat, que va aixecar aplaudiments, diu: «i ara continuo amb el Credo que “credo” (jo crec)» (frase lapidària, però, cal dir-ho, ben trobada!).

Realment  crec que l’escena exemplifica magistralment la confrontació que existeix entre els partidaris de la interpretació tradicional i els historicistes, tal com vaig descriure en el petit escrit que teniu a sota «Dues aproximacions a la música antiga». No estic d’acord amb la visió de Bartolucci –que segons el meu modest parer, interpretava Palestrina com si fos Mahler–, tanmateix, em veig obligat a dir que les dues aproximacions són, en el fons, legítimes; ara bé, pots no estar d’acord amb el que es diu, però d’aquí a muntar aquella esceneta hi ha un salt important. En Bartolucci no va tocar ni quarts ni hores...

Bé, i amb tot plegat, la meva intervenció, què? Vaig parlar el dimarts a última hora de la tarda, ja no a la seu acadèmica, sinó a la seu didàctica, on es van traslladar les ponències a partir del dilluns. 

Aquella tarda parlàvem els pocs ponents que treballàvem qüestions relacionades amb la contemporaneïtat –dilluns es varen dedicar a la música del xvii i xviii–. No vaig fer una intervenció des de la musicologia, sinó des de la filosofia o l’estètica, i plantejava la següent problemàtica: la bellesa ha estat considerada, des de l’estètica teològica, la qualitat primordial de l’art i un camí de transcendència –és a dir, a través de la bellesa creada pels artistes poden arribar a intuir, diuen, la Bellesa (amb majúscules) del creador. La pregunta que plantejava, que posava en qüestió, és si la bellesa, a la llum d’algunes propostes de l’avantguarda musical, havia de seguir essent el patró de mesura de l’art i l’únic vehicle de transcendència.

Com veieu la pregunta era potencialment polèmica, crítica, però no sé si tot plegat va acabar de quallar. En primer lloc, portàvem molts dies de conferències, i la gent ja començava a estar cansada; en segon lloc, la vaig fer en italià, i segur que vaig dir alguna que altra bajanada; en tercer lloc, no era un discurs musicològic, sinó clarament estètic, i tinc la impressió que molts varen pensar: «sí, sona bonic, però què significa exactament?», vaja com si hagués llegit un poema en un congrés de físics quàntics...

L’experiència, però, ha estat molt i molt positiva. Primer, per la gent que vaig conèixer, gent molt sana i cordial amb la qual he après moltes coses. Després per l’experiència en si: marxar uns dies a Roma, estar en una institució important, envoltat de gent molt important a nivell científic. Finalment, perquè tot plegat quedarà recollit en unes actes que es publicaran acuradament i que tindran una forta difusió –m’atreviria a dir que a nivell mundial: només que s’enviï un exemplar a cada universitat que va participar ja ho tindríem!–, i potser algú, una mica per error, una mica per curiositat, acabarà llegint la meva ponència i pensant: «pse...potser sí...».