dijous, 28 de juliol de 2011

L'INVENTOR DE MÚSICA

Acaba de sortir publicat l'article que vaig escriure sobre la visió stravinskiana del compositor.






El trobareu a la revista Ars brevis; de tota manera, també el podreu llegir al web següent:

http://www.raco.cat/index.php/arsbrevis/article/view/244315/327319

Si el llegiu, ja em direu què us ha semblat.

diumenge, 17 de juliol de 2011

NO TOT S’HI VAL!


En el món de la música, l’historicisme –això és, la interpretació de la música antiga amb instruments i criteris d’època– va suposar un autèntic canvi de paradigma, i ja us podeu imaginar que les seves primeres propostes van aixecar grans polèmiques –de fet, la viva disputa entre Fasolis i Bartolucci que us vaig explicar bé ho podria exemplificar–: se’ls va acusar de practicar una freda arqueologia musicològica, de tocar sense cap tipus de sentiment, de desafinar constantment, i de recuperar artificialment un repertori que la història, amb «bon criteri», havia aconseguit sepultar en l’oblit.

Recordo antics professors meus de música (i no sóc tan gran!), als quals tinc en molta alta estima, dir-me que els historicistes tocaven com a autòmats apàtics. Certament, no es pot descartar que algun d’ells toqués així, però com a opinió generalitzada era, sens dubte, falsa. Us diré més, les interpretacions per a mi més memorables del repertori antic corresponien, i encara segueixen corresponent, a l’historicisme.



L’historicisme treia pes a la interpretació tradicional, reduïa el nombre d’instrumentistes, clarificava les línies vocals i instrumentals, eliminava el molest (per omnipresent) vibrato, introduïa nous colors instrumentals, aportava noves i interessant mirades sobre el repertori.... en darrer terme, feia entrar una mica d’aire fresc a un món musical un xic amanerat pel pes de la tradició romàntica tardana. En efecte, ingredients propis del discurs postromàntic s’havien adherit impròpiament a aquest delicat i fràgil repertori. Calia fer una mica de «neteja».

Però darrerament he escoltat –gràcies al meu bon amic Manel, un autèntic pou de ciència de la música antiga!– unes versions de Cl. Monteverdi que m’han fet esgarrifar. Aquestes noves interpretacions, abanderades per grups tradicionalment historicistes –i de renom!–  pretenen ser una fusió del repertori antic amb les noves tendències de la música moderna, entre elles preferentment el jazz. Com és possible això? Bé, teòricament hi ha una possible explicació, ara bé us asseguro que a nivell musical resulta ser una experiència histriònica, i, si em permeteu anar una mica més enllà, una monstruositat vertaderament frankensteniana.

Primer terme, l’explicació teòrica. Com ja sabreu, la música del xvii mantenia molt viva la pràctica improvisatòria: moltes parts instrumentals s’improvisaven lliurament sobre una base harmònica xifrada, això sí, és clar, sempre tenint present i com a referència indiscutible un estil ben propi –sempre s’imposava el decorum, l’aptum: no era mateix interpretar música francesa que italiana, no era el mateix interpretar una música dedicada al culte que al teatre, etc, improvisar, resulta evident, no volia dir tocar el que un li donés la gana–; a més, en moltes formacions o conjunts instrumentals no s’acabaven de definir els instruments precisos que les havien de formar: es deixava una certa llibertat, i moltes vegades depenia simplement d’allò que es disposava.

Bé, la raó: si les parts s’han d’improvisar i els instruments no acaben d’estar definits què ens impedeix col·locar, acompanyant al Lamento de la ninfa de Monteverdi, un saxo tocant harmonies jazzeres –al costat, és clar, que no falti, d’un conjunt autènticament barroc amb claves, llaüts, tiorbes i tot el que calgui. El jazz també és una música amb enormes dosis d’improvisació, és, doncs, una pràctica interpretativa totalment afina a la del xvii. Tanto monta, monta tanto o donde dije diego digo diego. I ja ho tenim!

Ignoro si aquests intèrprets aporten raonaments més sofisticats, però el fet resulta ser, en darrer terme, si fa no fa, el mateix. Ja sabeu, com deia aquell, que el paper ho aguanta tot!
De fet, quan jo em dedicava a tocar amb més intensitat, recordo haver sentit dir: «per tocar bé Bach, s’ha de tocar molt de jazz!»; quina absurditat, pensava, no serà més aviat que caldria tocar molt Bach per tocar bé qualsevol altra cosa?

Però siguem sincers, aquestes fusions no són cap excepció, estan a l’ordre del dia: es fusiona el flamenc amb el jazz, es fusiona el gregorià amb la new age, es fusiona el tecno amb el reguetón, és fusionen, fins i tot, les maduixes amb el foié, i estan bones!, així perquè no fusionar Monteverdi amb el Jazz?

Modestament penso que aquesta fusió (o confusió?) en particular no és altra cosa que pur snobisme; però, el que resulta pitjor, entra amb contradicció amb l’esperit mateix de l’historicisme. L’historicisme va néixer amb la voluntat d’apropar-se a la música antiga d’una manera més pura, tot allunyant-la d’elements aliens i impropis, d’excrescències o amaneraments propis d’altres estils. Va lluitar (literalment) per eliminar els tics del romanticisme i ara n’introduirà uns altres, m’atreviria a dir, molt més discutibles?

Sóc una persona tolerant (potser, estèticament parlant, una mica menys del que voldria); que cadascú faci el que vulgui o el que pugui; ara bé, vendre aquest Frankenstein, aquest cadàver composat de fragments i cosit matusserament, com a una versió legítima i en consonància amb l’esperit de Monteverdi em sembla una autèntica presa de pèl.

Us seré sincer, abans de tornar a patir un altre cop aquest Monteverdi jazzístic, prefereixo sentir el blasmat Monteverdi mahlerià!