Una de les característiques de la Postmodernitat, en la qual sembla que
ens trobem, és la dissolució de les antinòmies tradicionals. Les
contraposicions que la modernitat va instaurar en el seu afany d’il·lustrar als
homes i deslliurar-los de les cadenes de la superstició –per
exemple, autonomia-heteronomia, racionalitat-irracionalitat,
ciència-superstició, llibertat-tirania...− s’han acabat
dissipant. D’aquelles dualitats, inicialment projectades amb molta empenta i
contundència, només ens n’han arribat alguns residus espuris que el fast think propi de la nostra cultura no
ha tingut cap mena de remordiment a escombrar definitivament. No s’han resolt les
antinòmies modernes des d’un plantejament modern, sinó que s’han dissolt en l’apatia
i la insensibilitat hipermoderna.
Una de les fusions (confusions)
del pensament actual és que no existeixen diferències qualitatives, això és, substancials,
entre l’anomenada música comercial i la música culta o amb vocació artística. Lògicament,
s’accepten diferències de tipus «estilístic», que justifiquen consums del tot
diversos. Per exemple, anem a sentir música clàssica a una sala de concerts o a
un teatre d’òpera, però difícilment a una discoteca o a una sala de festes. Més
enllà d’aquestes diferències circumstancials, la cultura postmoderna no sembla
establir gaire més distincions. Ambdues músiques es situen com en un mateix pla
d’identitat, l’entreteniment, si bé en dos extrems de l’oferta cultural.
Aquest raonament indiferenciat és,
sens dubte, el fruit d’una pèrdua, això és, d’una manca d’educació i
sensibilitat musicals. D’entrada podríem acusar als nostres plans d’estudi
d’aquestes notables mancances formatives,
en el sentit ple del terme. No obstant això, caldria tenir sempre present que
aquests currículums no són altra cosa que la conseqüència directa d’una determinada
valoració social i cultural del fenomen musical.
Grosso modo, la nostra societat veu en la música quelcom
únicament lúdic, com una activitat o una forma d’entreteniment intranscendent. Fins
i tot observa des d’aquest prisma l’anomenada «música clàssica»: una forma d’oci
més, però per a gent més gran o reposada. Com a element de diversió, la música
és consumida a totes hores, d’una manera indiscriminada, com un ingredient més
de la nostra societat hiperconsumista i hiperhedonista. Segurament, penso, aquest
menyspreu tàcit és la justificació d’uns plans d’estudis en els quals la música
és contemplada d’una manera indigna i irrisòria.
La manca de formació i sensibilitat
musicals representa, a tots els efectes, un notable empobriment de la nostra
dimensió humana o –diguem-ho només en un sentit purament metafòric– espiritual.
Tota pèrdua de sensibilitat o de qualitat de distingir qualitats, valgui la
redundància, ho és, sens dubte. La insensibilitat postmoderna ens inhabilita
com a espectadors atents i conscients de la realitat; ens converteix en éssers
que responen d’una manera mecànica a estímuls indiferenciats.
No tota conjura de sons és
música, de la mateixa manera que no tot balbuceig és llenguatge.
