Follow by Email

dimecres, 25 de juliol de 2012

UN ESCRIT POLÈMIC


Una de les característiques de la Postmodernitat, en la qual sembla que ens trobem, és la dissolució de les antinòmies tradicionals. Les contraposicions que la modernitat va instaurar en el seu afany d’il·lustrar als homes i deslliurar-los de les cadenes de la superstició per exemple, autonomia-heteronomia, racionalitat-irracionalitat, ciència-superstició, llibertat-tirania... s’han acabat dissipant. D’aquelles dualitats, inicialment projectades amb molta empenta i contundència, només ens n’han arribat alguns residus espuris que el fast think propi de la nostra cultura no ha tingut cap mena de remordiment a escombrar definitivament. No s’han resolt les antinòmies modernes des d’un plantejament modern, sinó que s’han dissolt en l’apatia i la insensibilitat hipermoderna.



Una de les fusions (confusions) del pensament actual és que no existeixen diferències qualitatives, això és, substancials, entre l’anomenada música comercial i la música culta o amb vocació artística. Lògicament, s’accepten diferències de tipus «estilístic», que justifiquen consums del tot diversos. Per exemple, anem a sentir música clàssica a una sala de concerts o a un teatre d’òpera, però difícilment a una discoteca o a una sala de festes. Més enllà d’aquestes diferències circumstancials, la cultura postmoderna no sembla establir gaire més distincions. Ambdues músiques es situen com en un mateix pla d’identitat, l’entreteniment, si bé en dos extrems de l’oferta cultural.

Aquest raonament indiferenciat és, sens dubte, el fruit d’una pèrdua, això és, d’una manca d’educació i sensibilitat musicals. D’entrada podríem acusar als nostres plans d’estudi d’aquestes notables mancances formatives, en el sentit ple del terme. No obstant això, caldria tenir sempre present que aquests currículums no són altra cosa que la conseqüència directa d’una determinada valoració social i cultural del fenomen musical.

Grosso modo, la nostra societat veu en la música quelcom únicament lúdic, com una activitat o una forma d’entreteniment intranscendent. Fins i tot observa des d’aquest prisma l’anomenada «música clàssica»: una forma d’oci més, però per a gent més gran o reposada. Com a element de diversió, la música és consumida a totes hores, d’una manera indiscriminada, com un ingredient més de la nostra societat hiperconsumista i hiperhedonista. Segurament, penso, aquest menyspreu tàcit és la justificació d’uns plans d’estudis en els quals la música és contemplada d’una manera indigna i irrisòria.

La manca de formació i sensibilitat musicals representa, a tots els efectes, un notable empobriment de la nostra dimensió humana o –diguem-ho només en un sentit purament metafòric– espiritual. Tota pèrdua de sensibilitat o de qualitat de distingir qualitats, valgui la redundància, ho és, sens dubte. La insensibilitat postmoderna ens inhabilita com a espectadors atents i conscients de la realitat; ens converteix en éssers que responen d’una manera mecànica a estímuls indiferenciats.

No tota conjura de sons és música, de la mateixa manera que no tot balbuceig és llenguatge.      

dijous, 19 de juliol de 2012

SOBRE EL FORMALISME ESTÈTIC

Fa unes setmanes que ha sortit publicat l'article "Cap a una definició del Formalisme estètic". El podeu llegir a Comprendre. Revista Catalana de Filosofia Vol.14 /1 de l'any 2012. Comprendre, malauradament, no penja els articles on-line, així que, si hi esteu interessats, l'haureu de llegir directament sobre paper. Si no trobeu la revista, escriviu-me i us indicaré què podeu fer.



Crec que l'article és força pedagògic i accessible a tothom, en el sentit que tan sols intenta posar de manifest els trets més essencials d'allò que anomenaríem formalisme en el món de les arts. És cert que d'ençà de la segona meitat del XIX, i sobretot al XX, trobem força autors i escoles formalistes; doncs bé, l'article seria un intent de ressenyar els trets que acceptarien, segurament amb les mínimes esmenes, tots aquests autors i escoles.

Si el llegiu, ja em direu què us ha semblat.