dimecres, 1 d’agost de 2012

RECORDS DE JOVENTUT DE LA MÚSICA DE FREDERIC MOMPOU I UNA RECOMANACIÓ


Clara Janés, filla del poeta Josep Janés i autora d’una de les biografies de referència de Frederic Mompou ara, per cert, reeditada després de força temps recull una testimoniança del compositor català, de l’any 1972, en la qual confessava la impressió que li havia causat la música d’Anton von Webern, músic dodecafònic de l’anomenada segona escola de Viena. En la música de Webern, Mompou hi trobava una barreja d’«intimitat i misteri».

Resulta curiós. Fa molts anys, una mica per casualitat, vaig veure per la televisió un reportatge dedicat a Mompou. Hi sortia el compositor, força ancià, amb la seva dona, Carmen Bravo, i, òbviament, de fons s’anaven sentint fragments de la seva obra. Jo devia tenir prop de quinze anys, suposo. Feia uns pocs anys que tocava el piano i, és clar, només coneixia Mompou d’anomenada; però, en aquell moment, segurament, no havia sentit cap de les seves composicions. Doncs bé, a mesura que vaig anar escoltant la música que tímidament acompanyava el reportatge, un document que conservo perfectament a la memòria (i que durant uns quants anys també vaig conservar en una improvisada gravació de vídeo), vaig anar experimentant per la música de Mompou aquella mateixa barreja d’«intimitat i misteri» de la qual parlava Mompou a propòsit de Webern.




Tanta va ser la fascinació que vaig sentir per aquella música que ràpidament vaig demanar als meus pares que em compressin alguna partitura de Mompou. L’únic llibre que varen trobar a les botigues de música de Granollers va ser Impressions íntimes, una de les primeres composicions per a piano i més accessibles de Mompou; això no obstant, recordo que em resultava difícil de tocar. Encara conservo el quadern força malmès pel pas del temps i ple de digitacions maldestres.

Però haig de confessar que aquella música va despertar en mi alguna cosa més: les ànsies d’escriure música, de compondre. Anteriorment, no havia escrit ni una sola nota –més enllà dels exercicis que em demanaven a les classes de solfeig; d’ençà, em vaig abocar a escriure petites peces. Volia reproduir aquelles sonoritats que m’havien meravellat tant. La primera peça, titulada (molt encertadament, en consonància amb la música de Mompou) Campanes, la vaig dedicar a la meva mare. Guardo encara aquella partitura, tot i que, a hores d’ara, m’avergonyeixo una mica de la ingenuïtat de la «composició».

Totes les peces que vaig escriure en aquella època sonaven indiscutiblement a Mompou. Bé, siguem sincers, ja m’hagués agradat que sonessin com ell! Era més aviat un aiguabarreig previsible i naïf d’acords típics de Mompou. Fins i tot ara, després de tants anys, quan escric alguna cosa, hi percebo de lluny aquesta primera referència sonora.

En l’àmbit de la composició no he avançat pas gaire. Sempre he anat component música, però sense cap pretensió. Tampoc no l’he tocat mai en públic, i, per pudor i respecte als grans creadors de música, crec que les coses seguiran d’aquesta manera. Però com a pianista aficionat no he deixat mai de tocar Mompou: Impressions íntimes, Suburbis, Festes llunyanes, Charmes, Música Callada, Cançons i Danses...

Curiosament, sento la música de Mompou com a molt propera. No em costa gens sintonitzar amb el caràcter de les seves composicions, sovint reposades, essencialistes i amb un indiscutible to de nostàlgia. No vol pas dir necessàriament que sigui un bon intèrpret de Mompou. Una cosa és la vivència interior i l’altre allò que sona, que ja no depèn totalment del que sents sinó de les habilitats tècniques i expressives que posseeixes.

Quan vaig descobrir la música de Mompou, Suburbis era la meva obra preferida. Ara, sens dubte, triaria Música Callada especialment el darrer llibre. La música d’aquest quart llibre de Música Callada és tan «íntima i misteriosa» que fer-la sonar en un concert públic és gairebé un sacrilegi. Per això, si teniu temps, gaudiu en la intimitat de casa vostra d'aquesta excel·lent interpretació a càrrec de l’Alícia de Larrocha. Jo, modestament, no tocaria ni una sola nota diferent de com ho fa ella.