dilluns, 1 d’octubre de 2012

A PROPÒSIT DE MOZART I EL BON VI


L’altre dia escoltava completament astorat com un investigador i un enòleg de renom especulaven sobre els efectes beneficiosos que podia tenir la música clàssica, concretament com no! Mozart, en la cura del vi. Afirmaven que acompanyar el temps de maduració del vi a la bodega amb la «plàcida» música de Mozart podia contribuir a millorar l’estructura del vi. Per tal d’assegurar la contribució de Mozart al bon vi, estaven disposats a curar-ne tota una remesa sota els perniciosos efectes de la música heavy.

No és la primera vegada que escolto aquest tipus de bajanades, tot i que haig de confessar que és la primera vegada que les sento en relació al fascinant món dels vins. Això sí, ja siguin vins, vaques o gira-sols, la figura de Mozart i la pretesa placidesa de la seva música sempre surten a la palestra. No voldria pecar de dogmàtic, ni d’intransigent, però us asseguro que tots aquests experiments no van enlloc. Aquests investigadors farien bé de dedicar els seus indiscutibles talents i esforços en recerques més serioses. Vegem-ne només un parell de raons.

Ha esdevingut un tòpic cultural afirmar que la música de Mozart és d’una qualitat extrema. I certament, des d’un punt de vista estrictament musical, això és indiscutible bé, no pequem d’ingenus, també n’hi ha que ho discuteixen. Però, fixem-nos, en qualsevol cas estem parlant de qualitats, no pas de quantitats, i que jo sàpiga les ones, el fenomen estrictament físic del so que és la única cosa que podria alterar les molècules del vi no en sap gaire de qualitats. Precisament, la física moderna, la ciència moderna en general, va néixer amb la intenció d’atendre els fenòmens estrictament quantitatius-físics independentment de les seves qualitats. Ras i curt: un tros de fusta és un tros de fusta hagi estat treballada pel fuster de sota casa o per l’ebenista més cèlebre de Versailles. Les qualitats o valors només poden ser percebuts, entesos i gaudits des d’una profunda formació cultural, i no pas des d’una anàlisi acústica o bioquímica. Només aquell que hagi escoltat molta música i n’hagi estudiada molta està en condicions de sentir l’excel·lència de la música de Mozart. No crec que el vi, ni que sigui de la millor collita, es trobi en aquestes condicions... Així, parlant en termes estrictament físics i en el suposat cas que la música tingués efectivament la capacitat de modificar l’estructura del vi, valdria el mateix la música de Mozart que la de Haydn, o que la del compositor més mediocre del seu temps, o del nostre temps.

Però us confesso que, en tot plegat, hi ha una cosa que encara m’enerva més, un tòpic insofrible: la pretesa placidesa, com a valor intrínsec i únic, de la música de Mozart o de la música clàssica en general. L’afirmació és tan absurda que pràcticament no mereixeria la pena ni desacreditar-la. Però, vaja, com que és un tòpic tan habitual, m’hi entretindré una mica. La música clàssica només resulta plàcida per aquell que no entén res de res, per aquell que no l’escolta amb atenció. Entenem-nos, sí que hi ha composicions tranquil·les i líriques, que indueixen a un estat de repòs, però no pas totes, com se sol afirmar. La majoria de composicions clàssiques estan replenes de tensions. Si un entén mínimament els elements bàsics del llenguatge musical s’adonarà de la força i, gosaria dir fins i tot, de la violència d’aquesta música. No estic pas exagerant: són molt més punyents les dissonàncies de l’inici de la Passió segons Sant Joan de Bach que el salvatgisme aparent i naïf de qualsevol grup de música heavy. Que per què és més punyent i violenta la música de Bach que la de qualsevol grup heavy? Doncs ben senzill, perquè és fruit del coneixement, d’un coneixement de les profunditats de l’ésser humà i del llenguatge musical. Penseu-ho bé: què pot colpir-nos més, l’insult banal i groller d’un malcarat desconegut –un fet que oblidem amb facilitat, o el retret a consciència del nostre amic més íntim fet que pot deixar en nosaltres una empremta inesborrable. Oblido ràpid el «cabrón!», però no pas el «no has sabut estar a l’alçada...». Oblido ràpid el crit estripat d’un «cantant» heavy, però no pas el «Herr!» de la Passió.  

Però és ben cert, com dèiem, que per adonar-se de la tensió i la violència de la música clàssica cal conèixer, i lògicament el vi no coneix, ni aprecia. Un xic maliciosament m’atreviria a dir que el vi experimentaria la música clàssica amb la mateixa indiferència que els seus benvolguts investigadors.