L’altre dia escoltava completament astorat com un
investigador i un enòleg de renom especulaven sobre els efectes beneficiosos
que podia tenir la música clàssica, concretament −com no!− Mozart, en la cura
del vi. Afirmaven que acompanyar el temps de maduració del vi a la bodega amb
la «plàcida»
música de Mozart podia contribuir a millorar l’estructura del vi. Per tal
d’assegurar la contribució de Mozart al bon vi, estaven disposats a curar-ne
tota una remesa sota els perniciosos efectes de la música heavy.
No és la primera vegada que escolto aquest tipus
de bajanades, tot i que haig de confessar que és la primera vegada que les
sento en relació al fascinant món dels vins. Això sí, ja siguin vins, vaques o
gira-sols, la figura de Mozart i la pretesa placidesa de la seva música sempre
surten a la palestra. No voldria pecar de dogmàtic, ni d’intransigent, però us
asseguro que tots aquests experiments no van enlloc. Aquests investigadors
farien bé de dedicar els seus indiscutibles talents i esforços en recerques més
serioses. Vegem-ne només un parell de raons.
Ha esdevingut un tòpic cultural afirmar que la
música de Mozart és d’una qualitat extrema. I certament, des d’un punt de vista
estrictament musical, això és indiscutible –bé, no pequem d’ingenus, també n’hi ha que ho discuteixen.
Però, fixem-nos, en qualsevol cas estem parlant de qualitats, no pas de quantitats, i que jo sàpiga les ones, el fenomen
estrictament físic del so −que és la única cosa
que podria alterar les molècules del vi− no
en sap gaire de qualitats. Precisament, la física moderna, la ciència moderna
en general, va néixer amb la intenció d’atendre els fenòmens estrictament
quantitatius-físics independentment de les seves qualitats. Ras i curt: un tros
de fusta és un tros de fusta hagi estat treballada pel fuster de sota casa o
per l’ebenista més cèlebre de Versailles. Les qualitats o valors només poden
ser percebuts, entesos i gaudits des d’una profunda formació cultural, i no pas
des d’una anàlisi acústica o bioquímica. Només aquell que hagi escoltat molta
música i n’hagi estudiada molta està en condicions de sentir l’excel·lència de
la música de Mozart. No crec que el vi, ni que sigui de la millor collita, es
trobi en aquestes condicions... Així, parlant en termes estrictament físics i en
el suposat cas que la música tingués efectivament la capacitat de modificar
l’estructura del vi, valdria el mateix la música de Mozart que la de Haydn, o
que la del compositor més mediocre del seu temps, o del nostre temps.
Però us confesso que, en tot plegat, hi ha una
cosa que encara m’enerva més, un tòpic insofrible: la pretesa placidesa, com a
valor intrínsec i únic, de la música de Mozart o de la música clàssica en
general. L’afirmació és tan absurda que pràcticament no mereixeria la pena ni
desacreditar-la. Però, vaja, com que és un tòpic tan habitual, m’hi entretindré
una mica. La música clàssica només resulta plàcida per aquell que no entén res de
res, per aquell que no l’escolta amb atenció. Entenem-nos, sí que hi ha
composicions tranquil·les i líriques, que indueixen a un estat de repòs, però
no pas totes, com se sol afirmar. La majoria de composicions clàssiques estan
replenes de tensions. Si un entén mínimament els elements bàsics del llenguatge
musical s’adonarà de la força i, gosaria dir fins i tot, de la violència
d’aquesta música. No estic pas exagerant: són molt més punyents les
dissonàncies de l’inici de la Passió
segons Sant Joan de Bach que el salvatgisme aparent i naïf de qualsevol
grup de música heavy. Que per què és
més punyent i violenta la música de Bach que la de qualsevol grup heavy? Doncs ben senzill, perquè és
fruit del coneixement, d’un coneixement de les profunditats de l’ésser humà i
del llenguatge musical. Penseu-ho bé: què pot colpir-nos més, l’insult banal i
groller d’un malcarat desconegut –un fet que oblidem amb
facilitat−, o el retret a
consciència del nostre amic més íntim –fet que pot deixar en
nosaltres una empremta inesborrable. Oblido ràpid el «cabrón!», però no pas el «no has sabut estar a l’alçada...».
Oblido ràpid el crit estripat d’un «cantant» heavy, però no pas el «Herr!» de
la Passió.
Però és ben cert, com dèiem, que
per adonar-se de la tensió i la violència de la música clàssica cal conèixer, i
lògicament el vi no coneix, ni aprecia. Un xic maliciosament m’atreviria a dir que
el vi experimentaria la música clàssica amb la mateixa indiferència que els
seus benvolguts investigadors.
