Ara ja farà uns quants anys que vaig deixar
enrere els somnis de dedicar-me professionalment a la música. De fet, poc abans
d’entrar a treballar com a professor de filosofia al Batxillerat, ara farà vuit
anys, ja havia decidit que això de la interpretació no era ben bé el meu camí. Em
sobraven il·lusions i em faltaven talents. Val a dir que, en aquell temps, la
decisió no va ser gens fàcil perquè des de ben petitet, el piano i jo, havíem
estat inseparables; no entenia la meva vida sense tocar –bé,
de fet, segueixo sense entendre-la si no és d’aquesta manera.
Cal dir, però, que en solitari no vaig trepitjar
gaire escenaris. A l’inici, com a estudiant, sempre tocava amb altres alumnes
de l’escola de música −recordo audicions
interminables amb molts i molts nervis i el cor tothora en un puny. De més granadet,
vaig tocar en algunes formacions de cambra, duets, sobretot de flauta amb
piano. Amb aquesta formació de flauta i piano, durant algun temps estable –el fugaç duet Polímnia
amb la Marta Lledó, excel·lent músic i persona −vàrem fer alguns concerts
d’una «certa
importància» −bé, entenem-nos...
Aquest
vídeo que teniu aquí és d’un concert a l’Auditori de les sgae
l’any 2001. És el
tercer moviment de la Sonata per a flauta
i piano de C. Passolas; pràcticament, es tracta d’una estrena, ja que abans
l’obra havia estat interpretada en molt poques ocasions, i vàrem tenir la sort
de treballar-la amb la compositora. Us adverteixo que l’enregistrament té uns
quants anys i el seu estat és una mica lamentable. I, sí, efectivament, sóc aquell xitxarel·lo imberbe! Han passat els anys...
Només en
una ocasió vaig pujar tot sol a un escenari. Un únic recital. Tot un concert,
de primera part i segona part, amb un programa tan bonic com ambiciós: Paisatges de F. Mompou; Valsos nobles i sentimentals de M.
Ravel; el Preludi iv «Les sons et les
parfums tournent dans l’air du soir» de Cl. Debussy; Holiday
Dairy de B. Britten; finalment, la Toccata
de Chatschaturjan. Cal reconèixer que el Britten, però sobretot el Ravel, eren obres
molt i molt ambicioses per a mi en aquell moment! Va ser al CCU, el Centre
Cristià dels Universitaris, l’any 2002 –potser només la caritat cristiana va voler que pugés sol
a un escenari!
D’aquell
concert no en tinc cap gravació en vídeo, només conservo una còpia casolana d’un
enregistrament amb mini-disc −aleshores una tecnologia que semblava que s’havia de
menjar el món. Aquí teniu la meva interpretació d’un passatge del Holiday Dairy de Britten, concretament,
de l’inici de «Fun-fair».
D’aquella
època d’il·lusions −i d’algunes desil·lusions− només en resten aquests
testimonis llunyans i fragmentaris. Ja perdonareu que m’hagi posat tan nostàlgic,
serà que ja arriba el fred...