MÚSIC D’UN ÚNIC RECITAL

Ara ja farà uns quants anys que vaig deixar enrere els somnis de dedicar-me professionalment a la música. De fet, poc abans d’entrar a treballar com a professor de filosofia al Batxillerat, ara farà vuit anys, ja havia decidit que això de la interpretació no era ben bé el meu camí. Em sobraven il·lusions i em faltaven talents. Val a dir que, en aquell temps, la decisió no va ser gens fàcil perquè des de ben petitet, el piano i jo, havíem estat inseparables; no entenia la meva vida sense tocar –bé, de fet, segueixo sense entendre-la si no és d’aquesta manera.

Cal dir, però, que en solitari no vaig trepitjar gaire escenaris. A l’inici, com a estudiant, sempre tocava amb altres alumnes de l’escola de música −recordo audicions interminables amb molts i molts nervis i el cor tothora en un puny. De més granadet, vaig tocar en algunes formacions de cambra, duets, sobretot de flauta amb piano. Amb aquesta formació de flauta i piano, durant algun temps estable –el fugaç duet Polímnia amb la Marta Lledó, excel·lent músic i persona −vàrem fer alguns concerts d’una «certa importància» −bé, entenem-nos...

Aquest vídeo que teniu aquí és d’un concert a l’Auditori de les sgae  l’any 2001. És el tercer moviment de la Sonata per a flauta i piano de C. Passolas; pràcticament, es tracta d’una estrena, ja que abans l’obra havia estat interpretada en molt poques ocasions, i vàrem tenir la sort de treballar-la amb la compositora. Us adverteixo que l’enregistrament té uns quants anys i el seu estat és una mica lamentable. I, sí, efectivament, sóc aquell xitxarel·lo imberbe! Han passat els anys...

Només en una ocasió vaig pujar tot sol a un escenari. Un únic recital. Tot un concert, de primera part i segona part, amb un programa tan bonic com ambiciós: Paisatges de F. Mompou; Valsos nobles i sentimentals de M. Ravel; el Preludi iv  «Les sons et les parfums tournent dans l’air du soir» de Cl. Debussy; Holiday Dairy de B. Britten; finalment, la Toccata de Chatschaturjan. Cal reconèixer que el Britten, però sobretot el Ravel, eren obres molt i molt ambicioses per a mi en aquell moment! Va ser al CCU, el Centre Cristià dels Universitaris, l’any 2002 –potser només la caritat cristiana va voler que pugés sol a un escenari!

D’aquell concert no en tinc cap gravació en vídeo, només conservo una còpia casolana d’un enregistrament amb mini-disc −aleshores una tecnologia que semblava que s’havia de menjar el món. Aquí teniu la meva interpretació d’un passatge del Holiday Dairy de Britten, concretament, de l’inici de «Fun-fair».

D’aquella època d’il·lusions −i d’algunes desil·lusions− només en resten aquests testimonis llunyans i fragmentaris. Ja perdonareu que m’hagi posat tan nostàlgic, serà que ja arriba el fred...

PREJUDICIS MUSICALS A JUDICI

En el sentit més literal del terme, tots tenim prejudicis; tothom efectua algun tipus de judici o valoració abans d’enfrontar-se a certes realitats o experiències. El prejudici, en aquest sentit, és inevitable i, el que és més, tal com afirma l’hermenèutica filosòfica contemporània, resulta del tot imprescindible, atès que no trobaríem raons a l’experiència si abans no fóssim capaços de projectar-hi un sentit. A posteriori, lògicament, l’experiència real ens ha de servir per matisar, desmentir o corroborar els nostres pre-judicis. En això consistirà el vertader coneixement, en una dialèctica entre aquest pòsit d’idees i l’experiència.

Val a dir que, en llenguatge col·loquial, el terme sempre té connotacions ben negatives i s’entén com una idea inamovible que no ens deixa percebre l’autèntica realitat de les coses. Només quan el prejudici es concep de manera estàtica pot aparèixer aquesta connotació negativa del terme. En aquest petit escrit voldria usar el concepte de prejudici en un sentit literal, és a dir, com aquella idea o valoració prèvia que fem tots abans de l’experiència i que, a posteriori, hauríem de sotmetre a valoració crítica.

En el món de la música existeix un prejudici força estès i arrelat, un pressupòsit que comparteix una gran majoria de persones i és que cal entendre les peces musicals com a expressions d’un jo, com a metàfores sonores de la personalitat i les vivències d’un compositor. No cal fer explícita aquesta idea: gairebé sempre, de manera atemàtica, articula l’audició musical. Així, per a moltes persones, entendre una peça sovint vol dir provar de desxifrar quin sentiment va propiciar l’elecció d’aquell recurs, d’aquella melodia, harmonia o dinàmica.

El món de la música és molt ric i complex i hi ha peces per a tots els gustos; segurament n’hi ha que volen ser el testimoni d’una vivència, però no pas totes com se sol pressuposar. De fet, m’atreviria a afirmar que, en la tradició clàssica, les peces que s’adeqüen a aquest prejudici són ben poques, una minoria. La majoria de compositors no volen expressar-se a si mateixos, no volen donar comptes dels seus sentiments i experiències més personals, no volen convertir les seves composicions en una mena de glossa sonora de les seves vides, en una espècie de diari íntim. La vertadera composició musical no és un exercici d’exhibicionisme sentimental o de narcisisme autocomplaent.

Per a la majoria de compositors la música és un llenguatge que els permet expressar idees de naturalesa purament musical. Un xic provocativament diria que, en realitat, no parla el compositor, sinó la música a través del compositor. Precisament pel fet d’alliberar-se de tota aquesta munió de contingències personals llurs composicions poden dir-nos alguna cosa interessant i, encara que soni paradoxal, emotiva. Quan les peces musicals només volen ser el mirall d’un ego, quan volen donar-nos comptes exhaustivament de les particularitat d’una vida i d’uns sentiments acaben per no significar res de res. De fet, molta de la música comercial és precisament això, una confessió ben sincera, i, precisament, per això, té una data de caducitat tan propera.