Follow by Email

diumenge, 9 de desembre de 2012

DESERTO D’AQUEST MÓN...


El món del compositor Gustav Mahler (1860-1911) era un món en crisi, un món que començava a fer aigües per tot arreu. Com s’ha repetit sovint, la Viena de Mahler ballava valsos cofoiament a la vora de l’abisme. En qüestió de pocs anys, tota Europa s’ensorrarà inexorablement en aquest abisme, un abisme que primer prendrà la forma d’una trinxera i després d’una cambra de gas.

Potser a causa d’aquesta (encara incipient) crisi, la música de Mahler és una música penetrada perennement per la nostàlgia, la nostàlgia d’un món celest, íntimament delejat, i que contrasta amb el món present, replè de dimonis. La tensió entre aquests dos mons s’expressa de manera sublim al lied «Ich bin der Welt abhanden gekommen», que avui inspira l’entrada del blog. Deserto d’aquesta realitat, que, de fet, ja no nota la meva presència diu el poema de Rückert i reposo en un lloc silenciós, en el meu amor, en el meu cant... Quina música tan meravellosa! En si mateixa, és la manifestació més viva d’aquest indret.

El nostre món, com el de Mahler, també és un món en crisi, un món que fa aigües per totes bandes. Tanmateix, el delejat «món celest» que musicava Mahler cada cop és més llunyà, més inabastable, i el perill és que aviat ja no el recordarà ningú. Val a dir que n’hi ha que cerquen incansablement el seu oblit. De fet, crec que els principals promotors d’aquesta amnèsia col·lectiva són precisament els que dissenyen els nostres plans educatius. Acatar el present i renunciar a qualsevol alternativa; sembla que sigui aquesta la màxima que inspira el seu treball. Tanmateix, amb l’oblit de la disjuntiva, els diables d’aquest món es fan cada cop més presents.

Avui, encara trasbalsat per la lectura de la nova llei d’educació que, entre altres coses, relega l’ensenyament de la Filosofia a una mera assignatura opcional i no pas obligatòria a segon de Batxillerat, he trobat aquesta perla al formidable llibre de George Steiner «Lecciones de los Maestros»: l’objectiu de l’art, de la filosofia, del pensament especulatiu era, segons Dante, l’autor de la Divina comèdia, que l’home s’eternitzés: «ad ora ad ora / m’insegnavate come l’uom s’etterna». La finalitat de l’educació no seria altra que l’home superés l’«aquí» i l’«ara», la tirania d’allò passatger i fungible, que aprengués de manera crítica i sensible el valor d’allò que és realment important. Certament, està en joc l’individu, però també la humanitat.

Tots els que estimen les humanitats, entre els quals gustosament m’incloc, són uns nostàlgics: es resisteixen a passar per alt aquest món etern que els brinda l’art i la filosofia. Els plans d’estudis, però, cada vegada ho posen més i més difícil. L’escomesa contra les humanitats és constant i brutal.

«Deserto d’aquest món que ja no s’adona de la meva presència», deia el poema de Rückert; la música sublim de Mahler ens hi convida. La temptació d’una salvació solitària és gran, gairebé irresistible...

Em pregunto quina forma prendrà aquest cop l’abisme?