Haig de
confessar d’entrada que els musicals no són el meu fort, ni tan sols els puc
considerar, com diu l’expressió popular, «sants de la meva devoció», però el fet és que ahir vaig anar a veure la tan
esperada versió cinematogràfica del musical Els
Miserables.
Certament, aquest blog no és l’espai més idoni per fer-ne una
crítica cinematogràfica, però si per plantejar, ben a
propòsit de la pel·lícula, un debat musical que ve d’antic: què és preferible,
un cant pur i bell, encara que no acabi de donar comptes totalment de la
càrrega emotiva d’una escena, o un cant molt i molt expressiu, encara que posi
en risc la integritat del cant?
Indubtablement,
el director del film, Tom Hooper, s’ha decidit a favor de la segona
possibilitat: en totes les escenes, i especialment en les més dramàtiques –i cal dir que a Els
Miserables realment n’hi ha per donar i per vendre−, és ben palesa la seva decisió de sacrificar la
perfecció del cant en favor d’un patetisme extrem: veus tremoloses, frases
entretallades pel plor i afinacions més que dubtoses, són la tònica general del
film. La raó de fons és, ben segur, aquesta: de quina manera una dona que s’ha
quedat sense feina i que, per no perdre la seva estimada filla, es veu abocada
a prostituir-se en les circumstàncies més degradants que un es pugui imaginar,
pot entonar, després del seu primer servei, un cant sense que la desesperació i
el plor l’envaeixin? La resposta és inapel·lable: no podria fer-ho si no és
entre sospirs i sanglots.

De fet, l’elecció
de Hooper té força història. Salvant les distàncies, ja a l’època de Monteverdi, calia sotmetre la
puresa del cant als imperatius patètics del text –d’entrada, ja
ho evidenciava la mateixa escriptura musical: trobem agosarades dissonàncies i
abundants cromatismes sobre mots com «morte» o «piango». En aquest sentit,
segurament era preferible donar un paper musical a un actor dramàtic, encara
que no posseís gaire talents vocals, que a un cantant amb poques habilitats
escèniques. Tanmateix, la perfecció tècnica i la puresa de la línia vocal es
varen acabar imposant durant el període Clàssic i el primer Romanticisme: la
bellesa per sobre de tot. Però, per trencar definitivament amb aquesta robusta
herència de bel canto, Verdi exigia,
a mitjans del xix, una veu lletja,
abrupta i desplaent, per al personatge de Lady Macbeth. L’aposta de Hooper,
doncs, s’inscriu en la línia d’un realisme expressionista.
Si em
preguntéssiu personalment què prefereixo −un cant bell
o expressiu?− us respondria, d’entrada, un
xic salomònicament: si pot ser, meitat i meitat. Però si n’hagués de sacrificar
una, tampoc no ho dubtaria gens: sacrifico l’expressivitat patètica i aquest
afany de realisme extrem. No he sabut renunciar mai a una veu bonica, ben
timbrada, afinada i elegant, encara que no sigui, repeteixo, gaire expressiva. A
mi, sincerament, el realisme m’és ben igual.
Però, ben mirat,
plenament situats en la tessitura del musical o de l’òpera, de quin realisme podem
parlar? La gent normalment parla, no canta, i menys en circumstàncies tan
luctuoses; ningú, em sembla, no promet amor etern a algú altre després d’un
contacte visual, comptat i debatut, de deu segons. Ens trobem, doncs, immersos
en un món de convencions i d’il·lusions poètiques, teatrals i musicals.
A propòsit
d’això, recordo un fragment d’un extraordinari llibre de Susanne Langer, Feeling and Form. L’esteta americana
posava el següent exemple: cap bon expert en dansa pot pensar que la
Paulova representava millor la mort del cigne si estava dèbil i malalta. En
qualsevol cas, un director aconsellaria a la cèlebre ballarina que pensés en aquella circumstància, no pas
que la visqués, atès que aleshores, ben segur, seria incapaç de ballar. És,
doncs, afirma Langer, el sentiment imaginat el que ha de governar la dansa i no
pas les condicions emotives reals. I, lògicament, el
que val per la dansa, val per la resta de les arts.
Estic
plenament d’acord amb Langer: les arts es mouen en un espai purament simbòlic.
Si la peça està ben escrita ja inclourà elements harmònics, melòdics, rítmics o
dinàmics que evoquin, sempre simbòlicament, aquests sentiments; no cal pas,
doncs, sanglotar ni plorar per donar comptes de la tristesa.