diumenge, 8 de desembre de 2013

ÈTICA I ESTÈTICA (II)


Indubtablement, els grans literats són grans perquè són capaços de dir, amb menys paraules, moltes més coses, i, a més, de dir-les millor.

Tot rellegint Mort a Venècia he parat atenció a aquesta meravellosa citació de Mann que diu en poques paraules molt més i millor que allò que, de manera un xic maldestra, vaig provar d’explicar a l’escrit Ètica i estètica.

«I per ventura la forma no té dues cares? ¿No és moral i immoral alhora: moral com a resultat i expressió de disciplina, però immoral, àdhuc antimoral, per tal com inclou essencialment una indiferència moral i, més encara, tendeix per naturalesa a subordinar la moral a l’imperi altívol i despòtic de la forma?»



dilluns, 23 de setembre de 2013

SOBRE L’EXTINCIÓ DE L’OBJECTE


Diuen que vivim en una societat materialista. Penso, en el fons, que tant de bo fos així, a la manera dels antics materialistes (Demòcrit, Epicur, Lucreci...). Ben mirat, què hi ha que sigui tan materialista en la nostra societat? Els diners? Siguem sincers, de físics, cada cop en toquem menys, i la gent només deleja enriquir-se més i més tot especulant (és a dir, jugant amb el no-res); a tort i a dret, noves formes de creença espiritual per a crèduls; i una ciència mare, la física quàntica, cada cop més a prop de les cavil·lacions de la metafísica decimonònica. «Els valors de fons bé que ho són, de materialistes», diran els més reaccionaris. Sincerament, mai no havia sentit a parlar sobre els valors de l‘esperit de manera tan contínua i reiterativa (si Nietzsche aixequés el cap...). 

Però el més paradoxal és que aquesta societat aparentment tan materialista cada cop té menys inconvenients a l’hora d’esborrar els objectes i les presències reals, materials i palpables George Berkeley, veritablement, es fregaria les mans de satisfacció. I això, us ho confesso, és el que més em dol. Ara tot és en el núvol en aquesta mena d’Olimp intangible (bé, entenem-nos només tangible a cop de ratolí o visible en la petita pantalla del smartphone): textos, música, amics i relacions.  

Sé que lamentar-se d’aquestes pèrdues resulta d’allò més inútil. És una batalla perduda. Sé que no hi ha marxa enrere...en sóc ben conscient; però deixeu almenys que aquest pobre que us escriu que, tot i no haver arribat als quaranta, ja se sent com l’«avi cebolleta»− posar negre sobre blanc quatre lamentacions.

Barcelona i no pas tant altres ciutats europees cada vegada disposa de menys botigues de discs, i , concretament, de seccions de música clàssica. No fa gaire temps va desaparèixer (o, més ben dit, va ser dràsticament reduïda i relegada) la mítica Discos Castelló (clàssica). Ara és a punt de tancar, si no ho ha fet ja, Discos Gong, i ha estat remodelada per enèsima vegada (i molt seriosament amputada) la secció clàssica de l’Fnac. En queden poques en peu. Certament, a la capital catalana, ho comences a tenir molt cru si busques alguna cosa més que les Quatre Estacions de Vivaldi o la Novena de Beethoven. 

Enyoro els temps en què anar a buscar música era una activitat de tota una tarda. Recordeu l’antiga Virgin del Passeig de Gràcia? Al pis de baix, hi havia tota una sala dedicada a la clàssica i, a més, isolada. Un autèntic oasi! Era emocionant entrar-hi i remenar, estona i estona, les prestatgeries a la recerca de no se sap ben bé quina música. S’hi trobaven coses inesperades. Aleshores, les caràtules dels cd’s em semblaven bellíssimes: estaven il·lustrades amb quadres d’època, i, en ocasions, finalment podies posar cara a aquells intèrprets que tant t’agradaven.

Quan sortia de la botiga, estava ansiós per arribar a casa (i en tenia per una bona estona, ja que, en aquells temps, vivia a Granollers!); només aleshores alliberava el cd del precinte (que, diguem-ho tot, malgrat l’«obre-fàcil», no era pas fàcil). Era tota una cerimònia: posava el disc i començava a fullejar el llibret. Oh! els llibrets em tornaven boig! hi podies llegir mil històries sobre l’autor, el context, la composició i els intèrprets; sovint les explicacions eren de molta qualitat i eren una excel·lent manera d’anar aprenent. La festa era completa quan, si es tractava de música vocal, hi havia les lletres.

Aleshores, escoltar música no era una activitat inconscient (com prémer el botó del mòbil i seleccionar el random): miraves i remiraves la «fonoteca», que en si mateixa era un motiu d’orgull, i triaves bé què volies escoltar. Calia triar-ho bé perquè sinó tocava aixecar-se del sofà o del llit a canviar el cd. Aquella certa incomoditat jugava a favor de l’audició conscient.

Però, malauradament, aquells temps ja han passat. Poc a poc, em veig obligat a consumir música a través d’Internet. La col·lecció de cd’s creix a dures penes, i cada cop més la nova música va quedant arxivada en horripilants i disperses carpetes de color groc dins de l’ordinador. Cap rostre ni cap història al darrera d’aquesta música.

I la immediatesa que comporten les noves tecnologies alguns replicaran no és un guany? Per a mi, sincerament, la immediatesa no és pas cap valor en si mateix (i, amb la boca petita, m’atreviria fins i tot a titllar de malaltissa aquesta devoció postmoderna per la immediatesa). Ja ho deia el poeta llatí Publili Sirus: «si vols que una cosa sigui grata molt temps, fes que sigui rara».

dijous, 12 de setembre de 2013

MÚSICA I TEMPS


Hom sent música constantment, però, en sentit estricte, podem dir que pocs l’escolten. Si ho pensem bé, escoltar música, de veritat, suposa una operació d’ordre temporal força complexa. En efecte, a l’hora d’escoltar música, cal considerar que coexisteixen i s’interrelacionen tres moments del temps: present, passat i futur. No en va es diu encertadament que la música és un art temporal.


L’escolta es dóna en un present, que no és pas estàtic, sinó dinàmic, és a dir, que avança o progressa. Ràpidament, doncs, el present esdevé passat recent, i la facultat de la memòria ha d’estar ben amatent per tal de conservar-lo convenientment. En aquest present, que transita o avança sense aturador, es fa present alhora, doncs, com a record actiu, el passat. El passat, que esdevé present gràcies a la memòria, filtra el mateix present i li dóna un sentit, i, al mateix temps, projecta més enllà del present un sentit futur. Ras i curt: en funció d’allò que vaig sentint i he sentit aventuro allò que sentiré.

Aquesta complexa compenetració dels tres moments del temps és el que explica en molts casos la comprensió i la vivència o l’emoció estètica: en funció del que sento i he sentit espero sentir en el futur una cosa que, efectivament, quan el futur esdevé present, (potser) no arribo a sentir. Aquesta frustració de les expectatives, aquest succés inesperat, és  sovint motiu de commoció o emoció.

Si la música, per contra, ens és del tot desconeguda i no som capaços d’entendre el que va succeint a la llum del que acaba de succeir, i, per tant, tampoc no som capaços de projectar un sentit d’allò que sentirem, experimentem una desagradable sensació de desconcert. Enlloc de música, sembla que sentim soroll.

Hi ha música difícil, és a dir, les relacions temàtiques de la qual no són fàcilment perceptibles. Sembla com si entre el present, allò que sento, i passat recent, el que acabo de sentir, no hi hagués cap relació. Certament, atès que, a primer cop d’oïda, les relacions d’aquesta música no són pas evidents, entrar-hi i gaudir-la requereix un notable esforç de formació musical de Bildung, dirien els alemanys. També és cert que hi ha música que no és mereix pas aquest l’esforç; amb tot, però, cal fer-ne un de previ per formar de manera convenient el nostre criteri i saber que, efectivament, no val la pena esforçar-se en aquella ocasió. Sigui com sigui la formació esdevé imprescindible i un motiu gairebé m’atreviria a dir, condició de possibilitat de més goig.


La familiaritat amb algun tipus de música, per exemple, amb la sovint mal anomenada «música clàssica», incansable fil musical, a vegades ens produeix una falsa sensació de certesa, d’aparent comprensió. En realitat, en aquests casos, no entenem allò que està succeint, simplement ens hi hem acostumat. És la situació que definíem a l’inici: cal diferenciar el fet de sentir música del fet d’escoltar-la.        

divendres, 2 d’agost de 2013

ÈTICA I ESTÈTICA


En el decurs dels segles, s’ha parlat i teoritzat molt sobre la relació entre ètica i estètica, és a dir, entre l’àmbit dels valors morals i el de la creació artística, i crec, modestament, que la conclusió menys interessant del debat és la que ens parla d’un art (musical) que, per se, transmet (?) «bons» valors morals (?). Tenint sempre present aquella genial frase de les Investigacions filosòfiques de Wittgenstein que resa que «els problemes filosòfics sorgeixen quan el llenguatge fa festa», tendeixo a posar tots aquests pseudodiscursos en quarantena.

Per altra banda, hi ha una part del debat que sí que m’interessa moltíssim i és la que fa referència a la disposició ètica amb la qual caldria afrontar l’acte de creació musical, la composició, i la interpretació instrumental. Sobre aquestes qüestions, certament, no puc parlar en primera persona, perquè realment mai no he estat a l’alçada en cap d’aquests dos preuats àmbits; tanmateix, tinc present la lectura d’alguns textos i, per bé o per mal, l’actitud de força compositors i intèrprets.

Quan un llegeix estudis seriosos sobre l’obra de J. S. Bach i no em refereixo pas a aquells que ens parlen dels meravellosos efectes psicològics de la seva música, hom no pot més que sentir-ne una profunda admiració. Una munió de testimonis demostren que Bach va retornar una i una altra vegada sobre les seves composicions amb l’objectiu d’assolir un grau de perfecció major. No tenia cap interès en «dir-se a través de la música», si se’m permet l’expressió, sinó de fer parlar la música de la millor manera possible; en altres mots, de portar el llenguatge musical a la seva màxima expressió –ha de quedar clar que no entrava en l’imaginari de Bach la idea d’una perfecció tan sols estilística del llenguatge musical; la seva visió era, com diria Spinoza, sub specie aeternitatis.



Quina àrdua i constant labor de transcripció, de còpia, de revisió! Quanta feina anònima! Quina preocupació tan meravellosa per l’obra ben feta! I quin contrast tan escandalós en resulta si comparem aquesta exigent concepció artesana de la música de Bach amb la pobra actitud i exagerada autocomplaença de la majoria de joves «creadors» actuals, que ens venen com a obres d’art els productes que han esbossat, en cinc minuts, sobre un tovalló de paper i mentre prenien, amb un posat de fals pessimisme, un combinat alcohòlic amb els amiguets a altes hores de la nit. Hem de confiar que la història els farà justícia, oblidant-los, però, mentrestant, hem de suportar els capricis d’aquests «modernets» de pa sucat amb oli amb cara de circumstància.

L’actitud dels intèrprets, com deia, també és un aspecte interessant a considerar de la relació entre ètica i estètica. Una anècdota que, segons com, es podria convertir en categoria: ahir sentia les declaracions d’una cantant clàssica que es proposa realitzar tota una sèrie de versions jazzístiques dels clàssics. En això, cap problema més enllà del meu gust personal. La justificació que aportava, però, sí que m’ha semblat més discutible: cal anar més enllà, deia, atès que la música clàssica és quelcom massa encotillat i no pot satisfer les necessitats de lliure expressió i creativitat d’alguns intèrprets –paradoxalment, citava la Poètica musical de Stravinsky per recolzar la seva decisió d’«anar més enllà» en la interpretació, precisament, l’autor que més s’hi oposaria; però, vaja, això ja és un altre assumpte!

«La música clàssica és encotillada», afirmava. Certament, que ho és! en el sentit que posa molt difícil a l’intèrpret el fet de mostrar de manera directa els seus sentiments emfasitzo «els seus». Però on s’ha dit que les autèntiques obres d’art hagin de ser un instrument al servei d’això? No han estat mai concebudes com a pretext per mostrar l’emotivitat de l’intèrpret en públic. La bona música –en el sentit més bachià del terme, és a dir, aquella que està ben feta és la única que pot ensenyar a l’intèrpret, a través d’un treball constant i a condició de què la persona sigui prou humil, a sentir d’una manera diferent; no vull pas dir amb més intensitat –com si la música només tingués la capacitat d’apujar el volum emotiu, d’intensificar les emocions de l’intèrpret, sinó de manera diferent de com fins ara havia sentit.

Ben mirat, deixar-se subjectar per aquesta cotilla és extremadament creatiu: un no troba els seus sentiments repetits un miler de vegades, ans milers d’emocions diferents en cada interpretació!

dijous, 11 de juliol de 2013

PEDAGOGIA DE LA NOVA MÚSICA. WEBERN COM A EDUCADOR


Acaba de sortir publicat a Historia de la Educación. Revista Interuniversitaria de la Universitat de Salamanca un article que vaig escriure sobre Anton Webern.



Aquí teniu el resum i les paraules clau de l'article:


Resum

El present article vol donar compte de la figura, però sobretot de la vocació pedagògica del compositor vienès Anton Webern (1883-1945). Després d’elaborar una breu semblança filosòfica i estètica del compositor, situarem les conferències que va pronunciar a propòsit de la composició dodecafònica entre els anys 1932-1934 en el context d’un projecte pedagògic de gran abast i significació cultural. En segon terme, a través d’una anàlisi comprensiva d’aquestes xerrades, descobrirem la voluntat de Webern de formular una vertadera estètica normativa de la música que aculli i justifiqui d’una manera preferent el sistema dodecafònic. En altres mots, la defensa d’aquesta «opció estilística» –cal tenir present que la nova música, parafrasejant la cèlebre expressió d’Aristòtil, es pot predicar de moltes maneres– es farà a la llum d’una estètica de caràcter normatiu que reflexiona sobre l’essència de l’art i de la música i que pren com a punt de referència indiscutible la morfologia de Goethe.

Paraules clau

Dodecafonisme, naturalesa, comprensibilitat, morfologia, Goethe.

Text

divendres, 7 de juny de 2013

SANT AGUSTÍ I LA CANÇÓ DE L’ESTIU


És innegable que la música té un gran efecte sobre l’estat d’ànim, sobre els sentiments i les passions. De retruc, n’hi ha que afirmen que també en té sobre la raó, en la mesura que aquesta depèn de les nostres emocions més íntimes. Sí, efectivament, segons això, aquell darrer bastió de la llibertat que era la raó s’esfumaria de manera definitiva.



Quin poder tan enorme, doncs, el de la música. No és estrany que tots aquells que en algun moment han ostentat un poder polític absolut, o, si més no, hi han reflexionat, hagin conclòs la necessitat d’assumir-ne el control. Ho va fer Stalin, Hitler...Plató que no se m’ofenguin els platonistes per haver col·locat a l'Atenenc en aquesta funesta llista; en aquest cas només ho dic en referència a allò de la reflexió sobre el poder...

Val a dir que l’Església, que d’això del poder en sap força, sempre ha tingut una relació ambivalent amb la música. Sant Agustí feia evident aquesta relació d’amor i odi quan, a les Confessions, afirmava que, a través de la música, l’evangeli penetra en el cor dels fidels amb molta més facilitat i eficàcia; tanmateix, alertava, el perill és encantar-s’hi i oblidar el vertader missatge.

Per a Agustí, permeteu-me la comparació, la música seria quelcom similar a aquella bona menja que donem a l’infant perquè s’empassi, sense protestar, un medicament. Òbviament, aquí l’important, el que realment cura, és el medicament i no pas la deliciosa menja; en altres mots, segons Agustí, l’evangeli i no pas el cant. L’Església, concili rere concili, repetirà, valgui la paradoxa, aquesta mateixa cançoneta. 

Però com n’ha après la publicitat de l’era postmoderna de les tendres lamentacions del pobre Agustí! N’ha après per treure’n profit, és clar. Amb tot, aquí la recepta sona una mica diferent; certament, la veritat es troba en els matisos. «Que la música no ens distregui del missatge», exclamava preocupat Agustí. «Que la música els distregui força (a veure si, entretant, aconseguim colar-nos el missatge)», es freguen les mans els publicistes.

A hores d’ara, qui posa en dubte que amb una banda sonora apropiada es pugui vendre sorra fins i tot a un habitant del desert del Gobi? Així, la publicitat, tothora embolcallada de música, s’ha tornat dolça, amable, aparentment inofensiva; ja no violenta, sinó que anima i distreu. I d’aquesta manera esdevé més eficaç que mai: no s’imposa a l’individu des de fora, i així no genera resistències, ans prefereix tocar, gràcies a la música, els seus ressorts sentimentals més íntims perquè sigui el mateix individu el que senti la necessitat imperiosa d’aconseguir el producte. El cavall ja és a dins de Troia!

Particularment, enyoro els temps antics, no perquè m’agradés més el missatge –en aquest sentit, prefereixo la cervesa de torn, encara que, com molts ja sabeu, no en sigui gaire aficionat, sinó perquè, posats a fer, la música, aquella bona menja, era de més qualitat. 

diumenge, 31 de març de 2013

NO SÓC WAGNERIÀ, PERÒ…


Wagner és un d’aquells autors que necessàriament t’obliga a definir-te a favor o en contra. Així, sovint es donen dues postures: Wagner és odiat sense pal·liatius o bé idolatrat com a un vertader déu a la Terra. Jo, que sóc de capteniment més aviat moderat per naturalesa, no sabria pas posicionar-me d’una manera tan radical, si més no, fins que no hagi fet una petita distinció entre el Wagner-músic i el Wagner-teòric.

En efecte, la faceta més coneguda de Wagner és la musical; hom el reconeix com l’autor d’òperes bé, ja sabeu que en un determinat moment Wagner prefereix parlar de «Drames» tan cèlebres com Tannhäuser, Lohengrin, Tristany i Isolda o la tetralogia de l’Anell del Nibelung. La majoria, però, ignora que Wagner també es va dedicar en cos i ànima a especular sobre la música; i la veritat és que va escriure una quantitat ingent de textos això sí, d’accés poc amable (per dir-ho amb delicadesa...), on posava en solfa la seva metafísica musical. Els llibres més importants segurament serien L’obra d’art del futur i Òpera i drama a més, és clar, dels llibrets de la majoria dels seus drames.

Sovint es defineix el Wagner-músic com a genial i sublim. Hi estic d’acord, sens dubte ho és; això sí, ho és per bé i per mal. El cert és que, a voltes, tanta sublimitat torna la seva música inhumana, excessivament aclaparadora. Tanmateix, sempre segons el meu modest parer, els moment en què aquesta sublimitat acull un sentiment interior, amorós, la música de Wagner esdevé insuperable, meravellosa. En aquest sentit, el Preludi del Tristany i la mort d’Isolda, o la immolació al final del Capvespre dels déus, figurarien, sense cap mena de dubte, entre les meves obres preferides de tots els temps.

Per contra, si m’haguéssiu preguntat fa quatre dies pel que fa al Wagner teòric, la meva resposta hauria estat la següent i aquí sense cap pal·liatiu: les teories de Wagner em resulten odioses, no només, per descomptat, el seu antisemitisme deliberat, sinó tot plegat: és una prosa confusa, una boira especulativa extravagant i carregada d’un to mític i profètic insuportable.

Tanmateix, us haig de dir que d’ençà de la lectura del llibre de Brian Magge (Aspectos de Wagner. Editorial Acantilado) les coses han començat a canviar un xic: s’ha obert una petita escletxa de llum en aquest bosc salvatge que és la concepció musical wagneriana. Amb aquest Wagner m’hi podria començar a entendre. Amb una senzillesa esbalaïdora o, perquè ens entenguem millor «pasmosa» Magge interpreta molts dels aspectes més discutibles dels escrits de Wagner. L’autor és extremadament hàbil i, sens dubte, s’estima a Wagner; el resultat és que moltes de les asprors teòriques queden força ben llimades.



Una recomanació final, doncs: si voleu accedir a la concepció musical de Wagner i aclarir alguns aspectes de la seva megalòmana teoria musical, no us podeu perdre aquest llibre; això sí, no us oblideu d’acompanyar la lectura del Preludi del Tristany.   

dilluns, 25 de març de 2013

UNA INTRODUCCIÓ AL MÓN DE LA FILOSOFIA. ALGUNES RECOMANACIONS DE LECTURA


De vegades (però tampoc no gaires, no ens enganyem pas...), alguns coneguts, amics o alumnes interessats em demanen que els recomani algunes lectures per introduir-se en l’apassionant món de la filosofia. Avui tenia una estoneta lliure i m’hi he posat.

Tanmateix, d’entrada vull advertir-vos que serà una llista d’allò més personal; anotaré algunes obres, això sí, totes de fàcil accés, que en els darrers temps m’han acompanyat, guiat però sobretot divertit. Si no us agraden, aquest blog no disposa afortunadament... de full de reclamació.

Filosofia antiga

P. Kingsley, En los oscuros lugares del saber. Editorial Atalanta

Si busqueu una introducció general a la filosofia grega, aquest no és el llibre més apropiat; certament, Kingsley només parla d’un filòsof, Parmènides d’Elea, un autor important, tot i que generalment desconegut. Ara bé, tot i que Kingsley tracta un autor en concret, us asseguro que és un llibre que no us podeu perdre: és molt accessible, apassionant i escrit amb un estil personal i únic. Segur que us sorprendrà i, a més, us deixarà amb ganes de continuar llegint sobre el tema. 

Humanisme
Us haig de confessar que no sóc un lector assidu de filosofia medieval; és un període que, filosòficament parlant, m’atreu més aviat poc. Per això, en aquesta ocasió us recomanaria un llibre que retrata precisament les acaballes d’aquest món medieval:

St. Greenblatt, El giro. Editorial Crítica.



Es tracta d’un relat que us atraparà de seguida. És la història d’un cercador de llibres antics del segle xv. Greenblatt, tot narrant la passió d’aquest personatge pels clàssics grecollatins, fa un retrat d’aquell món que viu la decadència d’una llarga tradició, la medieval, i que ja augura uns nous temps. A tots aquells que us fascini el món dels llibres (i no pas tant l’i-book) us encantarà.

Modernitat
En certa mesura, el darrer llibre de Greenblatt podria ser considerat un «best-seller filosòfic». Vegem-ne un altre del mateix estil, accessible, entretingut i de qualitat:

R. Shorto, Els ossos de Descartes. Editorial la Campana.

És un llibre fascinant. Un cas una mica escabrós la pèrdua del crani de Descartes després de les nombroses exhumacions que va patir el seu cadàver, és l’excusa perfecta per fer una reconstrucció de l’època i del pensament de Descartes; però no només això, Shorto també ens ofereix una visió històrica del llegat de Descartes fins a l’actualitat. Tot i que, a priori, sembla un tema un xic truculent, un asseguro que el llibre us entusiasmarà.

Romanticisme

R. Safranski, Romanticismo. Una odisea por el espíritu alemán. Editorial Tusquets.


La filosofia d’inicis del xix és, generalment, complicada; l’idealisme alemany no és pas accessible a tothom! Però, tot cabussant-nos en el moviment romàntic, podrem arribar a fer-nos una idea prou adequada d’aquell context cultural tan ric i ple d’idees. Personalment, crec que, la de Safranski, és una de les introduccions al Romanticisme més amenes, clares i ben escrites. També, i en relació al mateix període, és molt recomanable la biografia de Schiller (R. Safranski, Schiller. Editorial Tusquets).

Contemporaneïtat

          M. Onfray, Tratado de ateologia. Anagrama

Una obra que segueix de prop l’estela filosòfica de l’implacable Nietzsche, crític furibund de la transcendència. En aquests dies que presenciem a totes hores, a bombo i plateret, l’elecció i els primers actes del nou pontífex, convé un bon revulsiu: una revisió crítica, brutal, mordaç i sempre irònica de les religions del llibre (judaisme, cristianisme i islam). Segur que no us deixarà indiferents.

Ja em direu què us han semblat. Si hi esteu interessats, i m’ho feu saber, continuaré amb la llista de recomanacions.

divendres, 11 de gener de 2013

EL CREPUSCLE DELS ÍDOLS


El temps és cruel, molt cruel. Els anys passen, i passen ràpid, i el seu pas deixa en nosaltres un rastre inesborrable. Sovint ens consolem de les penyores que imposa l’edat dient allò que «els anys deixen, afortunadament, un pòsit impagable d’experiència i de saviesa». Ves quin remei hi ha, algun consol hem de tenir!

Hi ha persones, però, que es resisteixen amb força a acceptar el desgast que infligeixen els anys; pretesament, això no va amb ells. Però és que, ben mirat, potser, en plena efervescència de la joventut, varen tocar sostre; potser varen tenir el món als seus peus; tal vegada els regalaven constantment les orelles amb les seves excel·lències; qui, en aquestes circumstàncies, estaria disposat a acceptar que ara ja no hi està a l’alçada? Potser només ens hi aprenem a conformar aquells que, amb l’edat, no tenim gaire res a perdre...

Una increïble bellesa o un enorme talent vocal, amb el pas dels anys, quines grans pèrdues! Si un, malauradament, és malgirbat o cada matí desafina sense pietat a la dutxa, sincerament, no té gaire coses a recriminar a l’inexorable pas del temps. Encara més malgirbat i amb més propensió a la desafinació, ja veus tu quina gran pèrdua! Però, que dur li devia resultar envellir a la Marilyn Monroe o l'Alcibíades...


...i que difícil li deu resultar envellir a la Montserrat Caballé...

Crec que només aquest raonament ens pot ajudar a entendre perquè una persona amb talent, que ha gaudit d’una naturalesa vertaderament excepcional, segueix prodigant-se pels escenaris ben arribada la vuitantena, quan les seves facultats, és evident, ja no són les que eren per dir-ho amb molta delicadesa. Certament, n’hi ha un altre, de raonament, l’econòmic, però prefereixo pensar que no és pas aquest el definitiu qui sap si no m’equivoco, però aleshores, ben segur, tot plegat seria força lamentable.

Em pregunto què és millor i correspon més a una persona amb aquesta trajectòria: morir (figuradament, és clar) a dalt de l’escenari, amb les botes posades com deien a les antigues pel·lícules de cowboys, o retirar-se quan les coses comencen a posar-se difícils. Diuen que, a priori, els dos casos poden engendrar llegenda, la de l’heroi incansable o la de l’etern ufanós.  

Personalment, en cas de tenir algun talent vocal, preferiria la digna retirada, per deixar, allò que es diu, el pavelló ben alt. Em preocuparia moltíssim embrutar a darrera hora la qualitat d’un llegat impecable. Crec amb fermesa en aquesta darrera opció i, per això, em costa molt d’entendre l’actitud de la diva que persisteix en la seva activitat com si l’edat no hi provoqués cap dany.

Sèneca, que era molt savi, deia encertadament: «Navem in portu mergis», és a dir, enfonses el vaixell quan ja havies arribat a port. Malauradament, els clàssics llatins no estan gaire de moda. Ja ho diuen, el temps passa...        

dimecres, 2 de gener de 2013

CANT BELL O EXPRESSIU? A PROPÒSIT DE ELS MISERABLES


Haig de confessar d’entrada que els musicals no són el meu fort, ni tan sols els puc considerar, com diu l’expressió popular, «sants de la meva devoció», però el fet és que ahir vaig anar a veure la tan esperada versió cinematogràfica del musical Els Miserables.


Certament, aquest blog no és l’espai més idoni per fer-ne una crítica cinematogràfica, però si per plantejar, ben a propòsit de la pel·lícula, un debat musical que ve d’antic: què és preferible, un cant pur i bell, encara que no acabi de donar comptes totalment de la càrrega emotiva d’una escena, o un cant molt i molt expressiu, encara que posi en risc la integritat del cant?

Indubtablement, el director del film, Tom Hooper, s’ha decidit a favor de la segona possibilitat: en totes les escenes, i especialment en les més dramàtiques i cal dir que a Els Miserables realment n’hi ha per donar i per vendre, és ben palesa la seva decisió de sacrificar la perfecció del cant en favor d’un patetisme extrem: veus tremoloses, frases entretallades pel plor i afinacions més que dubtoses, són la tònica general del film. La raó de fons és, ben segur, aquesta: de quina manera una dona que s’ha quedat sense feina i que, per no perdre la seva estimada filla, es veu abocada a prostituir-se en les circumstàncies més degradants que un es pugui imaginar, pot entonar, després del seu primer servei, un cant sense que la desesperació i el plor l’envaeixin? La resposta és inapel·lable: no podria fer-ho si no és entre sospirs i sanglots.


De fet, l’elecció de Hooper té força història. Salvant les distàncies, ja a l’època de Monteverdi, calia sotmetre la puresa del cant als imperatius patètics del text d’entrada, ja ho evidenciava la mateixa escriptura musical: trobem agosarades dissonàncies i abundants cromatismes sobre mots com «morte» o «piango». En aquest sentit, segurament era preferible donar un paper musical a un actor dramàtic, encara que no posseís gaire talents vocals, que a un cantant amb poques habilitats escèniques. Tanmateix, la perfecció tècnica i la puresa de la línia vocal es varen acabar imposant durant el període Clàssic i el primer Romanticisme: la bellesa per sobre de tot. Però, per trencar definitivament amb aquesta robusta herència de bel canto, Verdi exigia, a mitjans del xix, una veu lletja, abrupta i desplaent, per al personatge de Lady Macbeth. L’aposta de Hooper, doncs, s’inscriu en la línia d’un realisme expressionista.
 
Si em preguntéssiu personalment què prefereixo un cant bell o expressiu? us respondria, d’entrada, un xic salomònicament: si pot ser, meitat i meitat. Però si n’hagués de sacrificar una, tampoc no ho dubtaria gens: sacrifico l’expressivitat patètica i aquest afany de realisme extrem. No he sabut renunciar mai a una veu bonica, ben timbrada, afinada i elegant, encara que no sigui, repeteixo, gaire expressiva. A mi, sincerament, el realisme m’és ben igual.

Però, ben mirat, plenament situats en la tessitura del musical o de l’òpera, de quin realisme podem parlar? La gent normalment parla, no canta, i menys en circumstàncies tan luctuoses; ningú, em sembla, no promet amor etern a algú altre després d’un contacte visual, comptat i debatut, de deu segons. Ens trobem, doncs, immersos en un món de convencions i d’il·lusions poètiques, teatrals i musicals.

A propòsit d’això, recordo un fragment d’un extraordinari llibre de Susanne Langer, Feeling and Form. L’esteta americana posava el següent exemple: cap bon expert en dansa pot pensar que la Paulova representava millor la mort del cigne si estava dèbil i malalta. En qualsevol cas, un director aconsellaria a la cèlebre ballarina que pensés en aquella circumstància, no pas que la visqués, atès que aleshores, ben segur, seria incapaç de ballar. És, doncs, afirma Langer, el sentiment imaginat el que ha de governar la dansa i no pas les condicions emotives reals. I, lògicament, el que val per la dansa, val per la resta de les arts.

Estic plenament d’acord amb Langer: les arts es mouen en un espai purament simbòlic. Si la peça està ben escrita ja inclourà elements harmònics, melòdics, rítmics o dinàmics que evoquin, sempre simbòlicament, aquests sentiments; no cal pas, doncs, sanglotar ni plorar per donar comptes de la tristesa.