El temps és cruel, molt cruel. Els anys passen, i
passen ràpid, i el seu pas deixa en nosaltres un rastre inesborrable. Sovint
ens consolem de les penyores que imposa l’edat dient allò que «els anys deixen, afortunadament, un pòsit impagable
d’experiència i de saviesa». Ves quin remei hi ha,
algun consol hem de tenir!
Hi ha
persones, però, que es resisteixen amb força a acceptar el desgast que
infligeixen els anys; pretesament, això no va amb ells. Però és que, ben mirat,
potser, en plena efervescència de la joventut, varen tocar sostre; potser varen
tenir el món als seus peus; tal vegada els regalaven constantment les orelles
amb les seves excel·lències; qui, en aquestes circumstàncies, estaria disposat a
acceptar que ara ja no hi està a l’alçada? Potser només ens hi aprenem a
conformar aquells que, amb l’edat, no tenim gaire res a perdre...
Una
increïble bellesa o un enorme talent vocal, amb el pas dels anys, quines grans
pèrdues! Si un, malauradament, és malgirbat o cada matí desafina sense pietat a
la dutxa, sincerament, no té gaire coses a recriminar a l’inexorable pas del
temps. Encara més malgirbat i amb més propensió a la desafinació, ja veus tu
quina gran pèrdua! Però, que dur li devia resultar envellir a la Marilyn Monroe o l'Alcibíades...
...i que difícil li deu resultar envellir a la Montserrat
Caballé...
Crec que
només aquest raonament ens pot ajudar a entendre perquè una persona amb talent,
que ha gaudit d’una naturalesa vertaderament excepcional, segueix prodigant-se
pels escenaris ben arribada la vuitantena, quan les seves facultats, és
evident, ja no són les que eren −per dir-ho amb molta delicadesa. Certament, n’hi ha un
altre, de raonament, l’econòmic, però prefereixo pensar que no és pas aquest el
definitiu −qui sap si
no m’equivoco, però aleshores, ben segur, tot plegat seria força lamentable.
Em
pregunto què és millor i correspon més a una persona amb aquesta trajectòria:
morir (figuradament, és clar) a dalt de l’escenari, amb les botes posades −com deien a les
antigues pel·lícules de cowboys−, o retirar-se
quan les coses comencen a posar-se difícils. Diuen que, a priori, els dos casos poden engendrar llegenda, la de l’heroi
incansable o la de l’etern ufanós.
Personalment,
en cas de tenir algun talent vocal, preferiria la digna retirada, per deixar, allò
que es diu, el pavelló ben alt. Em preocuparia moltíssim embrutar a darrera
hora la qualitat d’un llegat impecable. Crec amb fermesa en aquesta darrera opció
i, per això, em costa molt d’entendre l’actitud de la diva que persisteix en la seva activitat com si l’edat no hi
provoqués cap dany.
Sèneca,
que era molt savi, deia encertadament: «Navem in portu mergis», és a dir, enfonses el vaixell quan ja havies arribat a
port. Malauradament, els clàssics llatins no estan gaire de moda. Ja ho
diuen, el temps passa...