divendres, 11 de gener de 2013

EL CREPUSCLE DELS ÍDOLS


El temps és cruel, molt cruel. Els anys passen, i passen ràpid, i el seu pas deixa en nosaltres un rastre inesborrable. Sovint ens consolem de les penyores que imposa l’edat dient allò que «els anys deixen, afortunadament, un pòsit impagable d’experiència i de saviesa». Ves quin remei hi ha, algun consol hem de tenir!

Hi ha persones, però, que es resisteixen amb força a acceptar el desgast que infligeixen els anys; pretesament, això no va amb ells. Però és que, ben mirat, potser, en plena efervescència de la joventut, varen tocar sostre; potser varen tenir el món als seus peus; tal vegada els regalaven constantment les orelles amb les seves excel·lències; qui, en aquestes circumstàncies, estaria disposat a acceptar que ara ja no hi està a l’alçada? Potser només ens hi aprenem a conformar aquells que, amb l’edat, no tenim gaire res a perdre...

Una increïble bellesa o un enorme talent vocal, amb el pas dels anys, quines grans pèrdues! Si un, malauradament, és malgirbat o cada matí desafina sense pietat a la dutxa, sincerament, no té gaire coses a recriminar a l’inexorable pas del temps. Encara més malgirbat i amb més propensió a la desafinació, ja veus tu quina gran pèrdua! Però, que dur li devia resultar envellir a la Marilyn Monroe o l'Alcibíades...


...i que difícil li deu resultar envellir a la Montserrat Caballé...

Crec que només aquest raonament ens pot ajudar a entendre perquè una persona amb talent, que ha gaudit d’una naturalesa vertaderament excepcional, segueix prodigant-se pels escenaris ben arribada la vuitantena, quan les seves facultats, és evident, ja no són les que eren per dir-ho amb molta delicadesa. Certament, n’hi ha un altre, de raonament, l’econòmic, però prefereixo pensar que no és pas aquest el definitiu qui sap si no m’equivoco, però aleshores, ben segur, tot plegat seria força lamentable.

Em pregunto què és millor i correspon més a una persona amb aquesta trajectòria: morir (figuradament, és clar) a dalt de l’escenari, amb les botes posades com deien a les antigues pel·lícules de cowboys, o retirar-se quan les coses comencen a posar-se difícils. Diuen que, a priori, els dos casos poden engendrar llegenda, la de l’heroi incansable o la de l’etern ufanós.  

Personalment, en cas de tenir algun talent vocal, preferiria la digna retirada, per deixar, allò que es diu, el pavelló ben alt. Em preocuparia moltíssim embrutar a darrera hora la qualitat d’un llegat impecable. Crec amb fermesa en aquesta darrera opció i, per això, em costa molt d’entendre l’actitud de la diva que persisteix en la seva activitat com si l’edat no hi provoqués cap dany.

Sèneca, que era molt savi, deia encertadament: «Navem in portu mergis», és a dir, enfonses el vaixell quan ja havies arribat a port. Malauradament, els clàssics llatins no estan gaire de moda. Ja ho diuen, el temps passa...        

dimecres, 2 de gener de 2013

CANT BELL O EXPRESSIU? A PROPÒSIT DE ELS MISERABLES


Haig de confessar d’entrada que els musicals no són el meu fort, ni tan sols els puc considerar, com diu l’expressió popular, «sants de la meva devoció», però el fet és que ahir vaig anar a veure la tan esperada versió cinematogràfica del musical Els Miserables.


Certament, aquest blog no és l’espai més idoni per fer-ne una crítica cinematogràfica, però si per plantejar, ben a propòsit de la pel·lícula, un debat musical que ve d’antic: què és preferible, un cant pur i bell, encara que no acabi de donar comptes totalment de la càrrega emotiva d’una escena, o un cant molt i molt expressiu, encara que posi en risc la integritat del cant?

Indubtablement, el director del film, Tom Hooper, s’ha decidit a favor de la segona possibilitat: en totes les escenes, i especialment en les més dramàtiques i cal dir que a Els Miserables realment n’hi ha per donar i per vendre, és ben palesa la seva decisió de sacrificar la perfecció del cant en favor d’un patetisme extrem: veus tremoloses, frases entretallades pel plor i afinacions més que dubtoses, són la tònica general del film. La raó de fons és, ben segur, aquesta: de quina manera una dona que s’ha quedat sense feina i que, per no perdre la seva estimada filla, es veu abocada a prostituir-se en les circumstàncies més degradants que un es pugui imaginar, pot entonar, després del seu primer servei, un cant sense que la desesperació i el plor l’envaeixin? La resposta és inapel·lable: no podria fer-ho si no és entre sospirs i sanglots.


De fet, l’elecció de Hooper té força història. Salvant les distàncies, ja a l’època de Monteverdi, calia sotmetre la puresa del cant als imperatius patètics del text d’entrada, ja ho evidenciava la mateixa escriptura musical: trobem agosarades dissonàncies i abundants cromatismes sobre mots com «morte» o «piango». En aquest sentit, segurament era preferible donar un paper musical a un actor dramàtic, encara que no posseís gaire talents vocals, que a un cantant amb poques habilitats escèniques. Tanmateix, la perfecció tècnica i la puresa de la línia vocal es varen acabar imposant durant el període Clàssic i el primer Romanticisme: la bellesa per sobre de tot. Però, per trencar definitivament amb aquesta robusta herència de bel canto, Verdi exigia, a mitjans del xix, una veu lletja, abrupta i desplaent, per al personatge de Lady Macbeth. L’aposta de Hooper, doncs, s’inscriu en la línia d’un realisme expressionista.
 
Si em preguntéssiu personalment què prefereixo un cant bell o expressiu? us respondria, d’entrada, un xic salomònicament: si pot ser, meitat i meitat. Però si n’hagués de sacrificar una, tampoc no ho dubtaria gens: sacrifico l’expressivitat patètica i aquest afany de realisme extrem. No he sabut renunciar mai a una veu bonica, ben timbrada, afinada i elegant, encara que no sigui, repeteixo, gaire expressiva. A mi, sincerament, el realisme m’és ben igual.

Però, ben mirat, plenament situats en la tessitura del musical o de l’òpera, de quin realisme podem parlar? La gent normalment parla, no canta, i menys en circumstàncies tan luctuoses; ningú, em sembla, no promet amor etern a algú altre després d’un contacte visual, comptat i debatut, de deu segons. Ens trobem, doncs, immersos en un món de convencions i d’il·lusions poètiques, teatrals i musicals.

A propòsit d’això, recordo un fragment d’un extraordinari llibre de Susanne Langer, Feeling and Form. L’esteta americana posava el següent exemple: cap bon expert en dansa pot pensar que la Paulova representava millor la mort del cigne si estava dèbil i malalta. En qualsevol cas, un director aconsellaria a la cèlebre ballarina que pensés en aquella circumstància, no pas que la visqués, atès que aleshores, ben segur, seria incapaç de ballar. És, doncs, afirma Langer, el sentiment imaginat el que ha de governar la dansa i no pas les condicions emotives reals. I, lògicament, el que val per la dansa, val per la resta de les arts.

Estic plenament d’acord amb Langer: les arts es mouen en un espai purament simbòlic. Si la peça està ben escrita ja inclourà elements harmònics, melòdics, rítmics o dinàmics que evoquin, sempre simbòlicament, aquests sentiments; no cal pas, doncs, sanglotar ni plorar per donar comptes de la tristesa.