NO SÓC WAGNERIÀ, PERÒ…

Wagner és un d’aquells autors que necessàriament t’obliga a definir-te a favor o en contra. Així, sovint es donen dues postures: Wagner és odiat sense pal·liatius o bé idolatrat com a un vertader déu a la Terra. Jo, que sóc de capteniment més aviat moderat per naturalesa, no sabria pas posicionar-me d’una manera tan radical, si més no, fins que no hagi fet una petita distinció entre el Wagner-músic i el Wagner-teòric.

En efecte, la faceta més coneguda de Wagner és la musical; hom el reconeix com l’autor d’òperes −bé, ja sabeu que en un determinat moment Wagner prefereix parlar de «Drames»− tan cèlebres com Tannhäuser, Lohengrin, Tristany i Isolda o la tetralogia de l’Anell del Nibelung. La majoria, però, ignora que Wagner també es va dedicar en cos i ànima a especular sobre la música; i la veritat és que va escriure una quantitat ingent de textos −això sí, d’accés poc amable (per dir-ho amb delicadesa...)−, on posava en solfa la seva metafísica musical. Els llibres més importants segurament serien L’obra d’art del futur i Òpera i drama −a més, és clar, dels llibrets de la majoria dels seus drames.

Sovint es defineix el Wagner-músic com a genial i sublim. Hi estic d’acord, sens dubte ho és; això sí, ho és per bé i per mal. El cert és que, a voltes, tanta sublimitat torna la seva música inhumana, excessivament aclaparadora. Tanmateix, sempre segons el meu modest parer, els moment en què aquesta sublimitat acull un sentiment interior, amorós, la música de Wagner esdevé insuperable, meravellosa. En aquest sentit, el Preludi del Tristany i la mort d’Isolda, o la immolació al final del Capvespre dels déus, figurarien, sense cap mena de dubte, entre les meves obres preferides de tots els temps.

Per contra, si m’haguéssiu preguntat fa quatre dies pel que fa al Wagner teòric, la meva resposta hauria estat la següent −i aquí sense cap pal·liatiu: les teories de Wagner em resulten odioses, no només, per descomptat, el seu antisemitisme deliberat, sinó tot plegat: és una prosa confusa, una boira especulativa extravagant i carregada d’un to mític i profètic insuportable.

Tanmateix, us haig de dir que d’ençà de la lectura del llibre de Brian Magge (Aspectos de Wagner. Editorial Acantilado) les coses han començat a canviar un xic: s’ha obert una petita escletxa de llum en aquest bosc salvatge que és la concepció musical wagneriana. Amb aquest Wagner m’hi podria començar a entendre. Amb una senzillesa esbalaïdora −o, perquè ens entenguem millor «pasmosa»− Magge interpreta molts dels aspectes més discutibles dels escrits de Wagner. L’autor és extremadament hàbil i, sens dubte, s’estima a Wagner; el resultat és que moltes de les asprors teòriques queden força ben llimades.

Una recomanació final, doncs: si voleu accedir a la concepció musical de Wagner i aclarir alguns aspectes de la seva megalòmana teoria musical, no us podeu perdre aquest llibre; això sí, no us oblideu d’acompanyar la lectura del Preludi del Tristany.   

UNA INTRODUCCIÓ AL MÓN DE LA FILOSOFIA. ALGUNES RECOMANACIONS DE LECTURA

De vegades (però tampoc no gaires, no ens enganyem pas...), alguns coneguts, amics o alumnes interessats em demanen que els recomani algunes lectures per introduir-se en l’apassionant món de la filosofia. Avui tenia una estoneta lliure i m’hi he posat.

Tanmateix, d’entrada vull advertir-vos que serà una llista d’allò més personal; anotaré algunes obres, això sí, totes de fàcil accés, que en els darrers temps m’han acompanyat, guiat però sobretot divertit. Si no us agraden, aquest blog no disposa –afortunadament...− de full de reclamació.

Filosofia antiga

P. Kingsley, En los oscuros lugares del saber. Editorial Atalanta

Si busqueu una introducció general a la filosofia grega, aquest no és el llibre més apropiat; certament, Kingsley només parla d’un filòsof, Parmènides d’Elea, un autor important, tot i que generalment desconegut. Ara bé, tot i que Kingsley tracta un autor en concret, us asseguro que és un llibre que no us podeu perdre: és molt accessible, apassionant i escrit amb un estil personal i únic. Segur que us sorprendrà i, a més, us deixarà amb ganes de continuar llegint sobre el tema. 

Humanisme

Us haig de confessar que no sóc un lector assidu de filosofia medieval; és un període que, filosòficament parlant, m’atreu més aviat poc. Per això, en aquesta ocasió us recomanaria un llibre que retrata precisament les acaballes d’aquest món medieval:

St. Greenblatt, El giro. Editorial Crítica.

Es tracta d’un relat que us atraparà de seguida. És la història d’un cercador de llibres antics del segle xv. Greenblatt, tot narrant la passió d’aquest personatge pels clàssics grecollatins, fa un retrat d’aquell món que viu la decadència d’una llarga tradició, la medieval, i que ja augura uns nous temps. A tots aquells que us fascini el món dels llibres (i no pas tant l’i-book) us encantarà.

Modernitat

En certa mesura, el darrer llibre de Greenblatt podria ser considerat un «best-seller filosòfic». Vegem-ne un altre del mateix estil, accessible, entretingut i de qualitat:

R. Shorto, Els ossos de Descartes. Editorial la Campana.

És un llibre fascinant. Un cas una mica escabrós −la pèrdua del crani de Descartes després de les nombroses exhumacions que va patir el seu cadàver−, és l’excusa perfecta per fer una reconstrucció de l’època i del pensament de Descartes; però no només això, Shorto també ens ofereix una visió històrica del llegat de Descartes fins a l’actualitat. Tot i que, a priori, sembla un tema un xic truculent, un asseguro que el llibre us entusiasmarà.

Romanticisme

R. Safranski, Romanticismo. Una odisea por el espíritu alemán. Editorial Tusquets.

La filosofia d’inicis del xix és, generalment, complicada; l’idealisme alemany no és pas accessible a tothom! Però, tot cabussant-nos en el moviment romàntic, podrem arribar a fer-nos una idea prou adequada d’aquell context cultural tan ric i ple d’idees. Personalment, crec que, la de Safranski, és una de les introduccions al Romanticisme més amenes, clares i ben escrites. També, i en relació al mateix període, és molt recomanable la biografia de Schiller (R. Safranski, Schiller. Editorial Tusquets).

Contemporaneïtat

          M. Onfray, Tratado de ateologia. Anagrama

Una obra que segueix de prop l’estela filosòfica de l’implacable Nietzsche, crític furibund de la transcendència. En aquests dies que presenciem a totes hores, a bombo i plateret, l’elecció i els primers actes del nou pontífex, convé un bon revulsiu: una revisió crítica, brutal, mordaç i sempre irònica de les religions del llibre (judaisme, cristianisme i islam). Segur que no us deixarà indiferents.

Ja em direu què us han semblat. Si hi esteu interessats, i m’ho feu saber, continuaré amb la llista de recomanacions.