Wagner és un
d’aquells autors que necessàriament t’obliga a definir-te a favor o en contra. Així,
sovint es donen dues postures: Wagner és odiat sense pal·liatius o bé idolatrat
com a un vertader déu a la Terra. Jo, que sóc de capteniment més aviat moderat
per naturalesa, no sabria pas posicionar-me d’una manera tan radical, si més
no, fins que no hagi fet una petita distinció entre el Wagner-músic i el
Wagner-teòric.
En efecte, la
faceta més coneguda de Wagner és la musical; hom el reconeix com l’autor
d’òperes −bé, ja sabeu que en un
determinat moment Wagner prefereix parlar de «Drames»− tan cèlebres com Tannhäuser, Lohengrin, Tristany i Isolda
o la tetralogia de l’Anell del Nibelung.
La majoria, però, ignora que Wagner també es va dedicar en cos i ànima a
especular sobre la música; i la veritat és que va escriure una quantitat ingent
de textos −això sí, d’accés poc amable (per dir-ho amb delicadesa...)−, on posava en
solfa la seva metafísica musical. Els llibres més importants segurament serien L’obra d’art del futur i Òpera i drama −a més, és clar,
dels llibrets de la majoria dels seus drames.
Sovint es defineix el Wagner-músic com a genial i sublim. Hi
estic d’acord, sens dubte ho és; això sí, ho és per bé i per mal. El cert és
que, a voltes, tanta sublimitat torna la seva música inhumana, excessivament
aclaparadora. Tanmateix, sempre segons el meu modest parer, els moment en què
aquesta sublimitat acull un sentiment interior, amorós, la música de Wagner
esdevé insuperable, meravellosa. En aquest sentit, el Preludi del Tristany i la
mort d’Isolda, o la immolació al final del Capvespre
dels déus, figurarien, sense cap mena de dubte, entre les meves obres
preferides de tots els temps.
Per contra, si m’haguéssiu preguntat fa quatre dies pel
que fa al Wagner teòric, la meva resposta hauria estat la següent −i aquí sense cap
pal·liatiu: les teories de Wagner em resulten odioses, no només, per
descomptat, el seu antisemitisme deliberat, sinó tot plegat: és una prosa
confusa, una boira especulativa extravagant i carregada d’un to mític i
profètic insuportable.
Tanmateix, us haig de dir que d’ençà de la lectura del
llibre de Brian Magge (Aspectos de Wagner.
Editorial Acantilado) les coses han començat a canviar un xic: s’ha obert una
petita escletxa de llum en aquest bosc salvatge que és la concepció musical
wagneriana. Amb aquest Wagner m’hi podria començar a entendre. Amb una
senzillesa esbalaïdora −o, perquè ens entenguem millor «pasmosa»− Magge interpreta
molts dels aspectes més discutibles dels escrits de Wagner. L’autor és
extremadament hàbil i, sens dubte, s’estima a Wagner; el resultat és que moltes
de les asprors teòriques queden força ben llimades.
Una recomanació final, doncs: si voleu accedir a la
concepció musical de Wagner i aclarir alguns aspectes de la seva megalòmana
teoria musical, no us podeu perdre aquest llibre; això sí, no us oblideu
d’acompanyar la lectura del Preludi del
Tristany.