Follow by Email

divendres, 7 de juny de 2013

SANT AGUSTÍ I LA CANÇÓ DE L’ESTIU


És innegable que la música té un gran efecte sobre l’estat d’ànim, sobre els sentiments i les passions. De retruc, n’hi ha que afirmen que també en té sobre la raó, en la mesura que aquesta depèn de les nostres emocions més íntimes. Sí, efectivament, segons això, aquell darrer bastió de la llibertat que era la raó s’esfumaria de manera definitiva.



Quin poder tan enorme, doncs, el de la música. No és estrany que tots aquells que en algun moment han ostentat un poder polític absolut, o, si més no, hi han reflexionat, hagin conclòs la necessitat d’assumir-ne el control. Ho va fer Stalin, Hitler...Plató que no se m’ofenguin els platonistes per haver col·locat a l'Atenenc en aquesta funesta llista; en aquest cas només ho dic en referència a allò de la reflexió sobre el poder...

Val a dir que l’Església, que d’això del poder en sap força, sempre ha tingut una relació ambivalent amb la música. Sant Agustí feia evident aquesta relació d’amor i odi quan, a les Confessions, afirmava que, a través de la música, l’evangeli penetra en el cor dels fidels amb molta més facilitat i eficàcia; tanmateix, alertava, el perill és encantar-s’hi i oblidar el vertader missatge.

Per a Agustí, permeteu-me la comparació, la música seria quelcom similar a aquella bona menja que donem a l’infant perquè s’empassi, sense protestar, un medicament. Òbviament, aquí l’important, el que realment cura, és el medicament i no pas la deliciosa menja; en altres mots, segons Agustí, l’evangeli i no pas el cant. L’Església, concili rere concili, repetirà, valgui la paradoxa, aquesta mateixa cançoneta. 

Però com n’ha après la publicitat de l’era postmoderna de les tendres lamentacions del pobre Agustí! N’ha après per treure’n profit, és clar. Amb tot, aquí la recepta sona una mica diferent; certament, la veritat es troba en els matisos. «Que la música no ens distregui del missatge», exclamava preocupat Agustí. «Que la música els distregui força (a veure si, entretant, aconseguim colar-nos el missatge)», es freguen les mans els publicistes.

A hores d’ara, qui posa en dubte que amb una banda sonora apropiada es pugui vendre sorra fins i tot a un habitant del desert del Gobi? Així, la publicitat, tothora embolcallada de música, s’ha tornat dolça, amable, aparentment inofensiva; ja no violenta, sinó que anima i distreu. I d’aquesta manera esdevé més eficaç que mai: no s’imposa a l’individu des de fora, i així no genera resistències, ans prefereix tocar, gràcies a la música, els seus ressorts sentimentals més íntims perquè sigui el mateix individu el que senti la necessitat imperiosa d’aconseguir el producte. El cavall ja és a dins de Troia!

Particularment, enyoro els temps antics, no perquè m’agradés més el missatge –en aquest sentit, prefereixo la cervesa de torn, encara que, com molts ja sabeu, no en sigui gaire aficionat, sinó perquè, posats a fer, la música, aquella bona menja, era de més qualitat.