divendres, 2 d’agost de 2013

ÈTICA I ESTÈTICA


En el decurs dels segles, s’ha parlat i teoritzat molt sobre la relació entre ètica i estètica, és a dir, entre l’àmbit dels valors morals i el de la creació artística, i crec, modestament, que la conclusió menys interessant del debat és la que ens parla d’un art (musical) que, per se, transmet (?) «bons» valors morals (?). Tenint sempre present aquella genial frase de les Investigacions filosòfiques de Wittgenstein que resa que «els problemes filosòfics sorgeixen quan el llenguatge fa festa», tendeixo a posar tots aquests pseudodiscursos en quarantena.

Per altra banda, hi ha una part del debat que sí que m’interessa moltíssim i és la que fa referència a la disposició ètica amb la qual caldria afrontar l’acte de creació musical, la composició, i la interpretació instrumental. Sobre aquestes qüestions, certament, no puc parlar en primera persona, perquè realment mai no he estat a l’alçada en cap d’aquests dos preuats àmbits; tanmateix, tinc present la lectura d’alguns textos i, per bé o per mal, l’actitud de força compositors i intèrprets.

Quan un llegeix estudis seriosos sobre l’obra de J. S. Bach i no em refereixo pas a aquells que ens parlen dels meravellosos efectes psicològics de la seva música, hom no pot més que sentir-ne una profunda admiració. Una munió de testimonis demostren que Bach va retornar una i una altra vegada sobre les seves composicions amb l’objectiu d’assolir un grau de perfecció major. No tenia cap interès en «dir-se a través de la música», si se’m permet l’expressió, sinó de fer parlar la música de la millor manera possible; en altres mots, de portar el llenguatge musical a la seva màxima expressió –ha de quedar clar que no entrava en l’imaginari de Bach la idea d’una perfecció tan sols estilística del llenguatge musical; la seva visió era, com diria Spinoza, sub specie aeternitatis.



Quina àrdua i constant labor de transcripció, de còpia, de revisió! Quanta feina anònima! Quina preocupació tan meravellosa per l’obra ben feta! I quin contrast tan escandalós en resulta si comparem aquesta exigent concepció artesana de la música de Bach amb la pobra actitud i exagerada autocomplaença de la majoria de joves «creadors» actuals, que ens venen com a obres d’art els productes que han esbossat, en cinc minuts, sobre un tovalló de paper i mentre prenien, amb un posat de fals pessimisme, un combinat alcohòlic amb els amiguets a altes hores de la nit. Hem de confiar que la història els farà justícia, oblidant-los, però, mentrestant, hem de suportar els capricis d’aquests «modernets» de pa sucat amb oli amb cara de circumstància.

L’actitud dels intèrprets, com deia, també és un aspecte interessant a considerar de la relació entre ètica i estètica. Una anècdota que, segons com, es podria convertir en categoria: ahir sentia les declaracions d’una cantant clàssica que es proposa realitzar tota una sèrie de versions jazzístiques dels clàssics. En això, cap problema més enllà del meu gust personal. La justificació que aportava, però, sí que m’ha semblat més discutible: cal anar més enllà, deia, atès que la música clàssica és quelcom massa encotillat i no pot satisfer les necessitats de lliure expressió i creativitat d’alguns intèrprets –paradoxalment, citava la Poètica musical de Stravinsky per recolzar la seva decisió d’«anar més enllà» en la interpretació, precisament, l’autor que més s’hi oposaria; però, vaja, això ja és un altre assumpte!

«La música clàssica és encotillada», afirmava. Certament, que ho és! en el sentit que posa molt difícil a l’intèrpret el fet de mostrar de manera directa els seus sentiments emfasitzo «els seus». Però on s’ha dit que les autèntiques obres d’art hagin de ser un instrument al servei d’això? No han estat mai concebudes com a pretext per mostrar l’emotivitat de l’intèrpret en públic. La bona música –en el sentit més bachià del terme, és a dir, aquella que està ben feta és la única que pot ensenyar a l’intèrpret, a través d’un treball constant i a condició de què la persona sigui prou humil, a sentir d’una manera diferent; no vull pas dir amb més intensitat –com si la música només tingués la capacitat d’apujar el volum emotiu, d’intensificar les emocions de l’intèrpret, sinó de manera diferent de com fins ara havia sentit.

Ben mirat, deixar-se subjectar per aquesta cotilla és extremadament creatiu: un no troba els seus sentiments repetits un miler de vegades, ans milers d’emocions diferents en cada interpretació!