Diuen que vivim en una societat materialista. Penso,
en el fons, que tant de bo fos així, a la manera dels antics materialistes (Demòcrit, Epicur, Lucreci...). Ben
mirat, què hi ha que sigui tan materialista en la nostra societat? Els diners?
Siguem sincers, de físics, cada cop en toquem menys, i la gent només deleja
enriquir-se més i més tot especulant (és a dir, jugant amb el no-res); a tort i
a dret, noves formes de creença espiritual per a crèduls; i una ciència mare,
la física quàntica, cada cop més a prop de les cavil·lacions de la metafísica
decimonònica. «Els valors de fons bé que
ho són, de materialistes», diran els més reaccionaris.
Sincerament, mai no havia sentit a parlar sobre els valors de l‘esperit de
manera tan contínua i reiterativa (si Nietzsche aixequés el cap...).
Però el més paradoxal és que aquesta societat
aparentment tan materialista cada cop té menys inconvenients a l’hora d’esborrar
els objectes i les presències reals, materials i palpables −George Berkeley, veritablement, es fregaria les mans de
satisfacció. I això, us ho confesso, és el que més em dol. Ara tot és en el núvol −en aquesta mena d’Olimp intangible (bé, entenem-nos només
tangible a cop de ratolí o visible en la petita pantalla del smartphone): textos, música, amics i
relacions.
Sé que lamentar-se d’aquestes pèrdues resulta
d’allò més inútil. És una batalla perduda. Sé que no hi ha marxa enrere...en
sóc ben conscient; però deixeu almenys que aquest pobre que us escriu –que, tot i no haver arribat als quaranta, ja se sent com
l’«avi cebolleta»− posar negre sobre blanc quatre lamentacions.
Barcelona −i no
pas tant altres ciutats europees− cada vegada disposa
de menys botigues de discs, i , concretament, de seccions de música clàssica.
No fa gaire temps va desaparèixer (o, més ben dit, va ser dràsticament reduïda
i relegada) la mítica Discos Castelló
(clàssica). Ara és a punt de tancar, si no ho ha fet ja, Discos Gong, i ha estat remodelada per enèsima vegada (i molt
seriosament amputada) la secció clàssica de l’Fnac. En queden poques en peu. Certament, a la capital catalana, ho
comences a tenir molt cru si busques alguna cosa més que les Quatre Estacions de Vivaldi o la Novena de Beethoven.
Enyoro els temps en què anar a buscar música era
una activitat de tota una tarda. Recordeu l’antiga Virgin del Passeig de Gràcia? Al pis de baix, hi havia tota una
sala dedicada a la clàssica i, a més, isolada. Un autèntic oasi! Era emocionant
entrar-hi i remenar, estona i estona, les prestatgeries a la recerca de no se
sap ben bé quina música. S’hi trobaven coses inesperades. Aleshores, les
caràtules dels cd’s em semblaven bellíssimes: estaven il·lustrades amb quadres
d’època, i, en ocasions, finalment podies posar cara a aquells intèrprets que
tant t’agradaven.
Quan sortia de la botiga, estava ansiós per arribar
a casa (i en tenia per una bona estona, ja que, en aquells temps, vivia a
Granollers!); només aleshores alliberava el cd del precinte (que, diguem-ho
tot, malgrat l’«obre-fàcil», no era pas fàcil). Era tota una cerimònia: posava el
disc i començava a fullejar el llibret. Oh! els llibrets em tornaven boig! hi
podies llegir mil històries sobre l’autor, el context, la composició i els
intèrprets; sovint les explicacions eren de molta qualitat i eren una
excel·lent manera d’anar aprenent. La festa era completa quan, si es tractava
de música vocal, hi havia les lletres.
Aleshores, escoltar música no era una activitat
inconscient (com prémer el botó del mòbil i seleccionar el random): miraves i remiraves la «fonoteca», que en si mateixa
era un motiu d’orgull, i triaves bé què volies escoltar. Calia triar-ho bé perquè
sinó tocava aixecar-se del sofà o del llit a canviar el cd. Aquella certa
incomoditat jugava a favor de l’audició conscient.
Però, malauradament, aquells temps ja han passat.
Poc a poc, em veig obligat a consumir música a través d’Internet. La col·lecció
de cd’s creix a dures penes, i cada cop més la nova música va quedant arxivada
en horripilants i disperses carpetes de color groc dins de l’ordinador. Cap
rostre ni cap història al darrera d’aquesta música.
I la immediatesa que comporten les noves
tecnologies –alguns
replicaran− no és un guany? Per a mi, sincerament, la
immediatesa no és pas cap valor en si mateix (i, amb la boca petita,
m’atreviria fins i tot a titllar de malaltissa aquesta devoció postmoderna per
la immediatesa). Ja ho deia el poeta llatí Publili Sirus: «si
vols que una cosa sigui grata molt temps, fes que sigui rara».