dilluns, 23 de setembre de 2013

SOBRE L’EXTINCIÓ DE L’OBJECTE


Diuen que vivim en una societat materialista. Penso, en el fons, que tant de bo fos així, a la manera dels antics materialistes (Demòcrit, Epicur, Lucreci...). Ben mirat, què hi ha que sigui tan materialista en la nostra societat? Els diners? Siguem sincers, de físics, cada cop en toquem menys, i la gent només deleja enriquir-se més i més tot especulant (és a dir, jugant amb el no-res); a tort i a dret, noves formes de creença espiritual per a crèduls; i una ciència mare, la física quàntica, cada cop més a prop de les cavil·lacions de la metafísica decimonònica. «Els valors de fons bé que ho són, de materialistes», diran els més reaccionaris. Sincerament, mai no havia sentit a parlar sobre els valors de l‘esperit de manera tan contínua i reiterativa (si Nietzsche aixequés el cap...). 

Però el més paradoxal és que aquesta societat aparentment tan materialista cada cop té menys inconvenients a l’hora d’esborrar els objectes i les presències reals, materials i palpables George Berkeley, veritablement, es fregaria les mans de satisfacció. I això, us ho confesso, és el que més em dol. Ara tot és en el núvol en aquesta mena d’Olimp intangible (bé, entenem-nos només tangible a cop de ratolí o visible en la petita pantalla del smartphone): textos, música, amics i relacions.  

Sé que lamentar-se d’aquestes pèrdues resulta d’allò més inútil. És una batalla perduda. Sé que no hi ha marxa enrere...en sóc ben conscient; però deixeu almenys que aquest pobre que us escriu que, tot i no haver arribat als quaranta, ja se sent com l’«avi cebolleta»− posar negre sobre blanc quatre lamentacions.

Barcelona i no pas tant altres ciutats europees cada vegada disposa de menys botigues de discs, i , concretament, de seccions de música clàssica. No fa gaire temps va desaparèixer (o, més ben dit, va ser dràsticament reduïda i relegada) la mítica Discos Castelló (clàssica). Ara és a punt de tancar, si no ho ha fet ja, Discos Gong, i ha estat remodelada per enèsima vegada (i molt seriosament amputada) la secció clàssica de l’Fnac. En queden poques en peu. Certament, a la capital catalana, ho comences a tenir molt cru si busques alguna cosa més que les Quatre Estacions de Vivaldi o la Novena de Beethoven. 

Enyoro els temps en què anar a buscar música era una activitat de tota una tarda. Recordeu l’antiga Virgin del Passeig de Gràcia? Al pis de baix, hi havia tota una sala dedicada a la clàssica i, a més, isolada. Un autèntic oasi! Era emocionant entrar-hi i remenar, estona i estona, les prestatgeries a la recerca de no se sap ben bé quina música. S’hi trobaven coses inesperades. Aleshores, les caràtules dels cd’s em semblaven bellíssimes: estaven il·lustrades amb quadres d’època, i, en ocasions, finalment podies posar cara a aquells intèrprets que tant t’agradaven.

Quan sortia de la botiga, estava ansiós per arribar a casa (i en tenia per una bona estona, ja que, en aquells temps, vivia a Granollers!); només aleshores alliberava el cd del precinte (que, diguem-ho tot, malgrat l’«obre-fàcil», no era pas fàcil). Era tota una cerimònia: posava el disc i començava a fullejar el llibret. Oh! els llibrets em tornaven boig! hi podies llegir mil històries sobre l’autor, el context, la composició i els intèrprets; sovint les explicacions eren de molta qualitat i eren una excel·lent manera d’anar aprenent. La festa era completa quan, si es tractava de música vocal, hi havia les lletres.

Aleshores, escoltar música no era una activitat inconscient (com prémer el botó del mòbil i seleccionar el random): miraves i remiraves la «fonoteca», que en si mateixa era un motiu d’orgull, i triaves bé què volies escoltar. Calia triar-ho bé perquè sinó tocava aixecar-se del sofà o del llit a canviar el cd. Aquella certa incomoditat jugava a favor de l’audició conscient.

Però, malauradament, aquells temps ja han passat. Poc a poc, em veig obligat a consumir música a través d’Internet. La col·lecció de cd’s creix a dures penes, i cada cop més la nova música va quedant arxivada en horripilants i disperses carpetes de color groc dins de l’ordinador. Cap rostre ni cap història al darrera d’aquesta música.

I la immediatesa que comporten les noves tecnologies alguns replicaran no és un guany? Per a mi, sincerament, la immediatesa no és pas cap valor en si mateix (i, amb la boca petita, m’atreviria fins i tot a titllar de malaltissa aquesta devoció postmoderna per la immediatesa). Ja ho deia el poeta llatí Publili Sirus: «si vols que una cosa sigui grata molt temps, fes que sigui rara».

dijous, 12 de setembre de 2013

MÚSICA I TEMPS


Hom sent música constantment, però, en sentit estricte, podem dir que pocs l’escolten. Si ho pensem bé, escoltar música, de veritat, suposa una operació d’ordre temporal força complexa. En efecte, a l’hora d’escoltar música, cal considerar que coexisteixen i s’interrelacionen tres moments del temps: present, passat i futur. No en va es diu encertadament que la música és un art temporal.


L’escolta es dóna en un present, que no és pas estàtic, sinó dinàmic, és a dir, que avança o progressa. Ràpidament, doncs, el present esdevé passat recent, i la facultat de la memòria ha d’estar ben amatent per tal de conservar-lo convenientment. En aquest present, que transita o avança sense aturador, es fa present alhora, doncs, com a record actiu, el passat. El passat, que esdevé present gràcies a la memòria, filtra el mateix present i li dóna un sentit, i, al mateix temps, projecta més enllà del present un sentit futur. Ras i curt: en funció d’allò que vaig sentint i he sentit aventuro allò que sentiré.

Aquesta complexa compenetració dels tres moments del temps és el que explica en molts casos la comprensió i la vivència o l’emoció estètica: en funció del que sento i he sentit espero sentir en el futur una cosa que, efectivament, quan el futur esdevé present, (potser) no arribo a sentir. Aquesta frustració de les expectatives, aquest succés inesperat, és  sovint motiu de commoció o emoció.

Si la música, per contra, ens és del tot desconeguda i no som capaços d’entendre el que va succeint a la llum del que acaba de succeir, i, per tant, tampoc no som capaços de projectar un sentit d’allò que sentirem, experimentem una desagradable sensació de desconcert. Enlloc de música, sembla que sentim soroll.

Hi ha música difícil, és a dir, les relacions temàtiques de la qual no són fàcilment perceptibles. Sembla com si entre el present, allò que sento, i passat recent, el que acabo de sentir, no hi hagués cap relació. Certament, atès que, a primer cop d’oïda, les relacions d’aquesta música no són pas evidents, entrar-hi i gaudir-la requereix un notable esforç de formació musical de Bildung, dirien els alemanys. També és cert que hi ha música que no és mereix pas aquest l’esforç; amb tot, però, cal fer-ne un de previ per formar de manera convenient el nostre criteri i saber que, efectivament, no val la pena esforçar-se en aquella ocasió. Sigui com sigui la formació esdevé imprescindible i un motiu gairebé m’atreviria a dir, condició de possibilitat de més goig.


La familiaritat amb algun tipus de música, per exemple, amb la sovint mal anomenada «música clàssica», incansable fil musical, a vegades ens produeix una falsa sensació de certesa, d’aparent comprensió. En realitat, en aquests casos, no entenem allò que està succeint, simplement ens hi hem acostumat. És la situació que definíem a l’inici: cal diferenciar el fet de sentir música del fet d’escoltar-la.