Tinc la dissort de no creure. No he estat beneït
amb el do de la fe i les raons no m’han conduit mai a la certesa de Déu –considero del tot irreconciliable la idea d’un Déu bo i
omnipotent amb la presència, absurda i inclement, del mal al món. Això no
obstant, suposem que estigués equivocat i que Déu existís; que la lògica que em
porta definitivament a no creure-hi fos producte de la contingència, de les
limitacions pròpies de la condició mortal. De fet, n’hi ha que han afirmat que
els judicis de la criatura, fins i tot els més fins, estan mancats de
perspectiva. Credo quia absurdum, deia Tertul·lià.
Però, si les veritats o les certeses humanes,
aquelles per les quals posaríem la mà al foc, són meres contingències o
insensateses, considerades des de la perfecta lògica divina, aleshores tota
expressió humana és susceptible de caure en el mateix parany, en la mateixa
miopia. Jo, particularment, a més de la certesa sobre la inexistència de Déu,
tinc la convicció profunda de què la bona música –i
cito, en concret, a Brahms perquè encara no m’he refet de la commoció que em va
produir el concert de l’altre dia al Palau de la Música, on vaig sentir les
tres sonates per a violí i piano de Brahms interpretades magistralment pel
violinista Leonidas Kavakos i la pianista Yuja Wang− és una de les expressions més estimables de la humanitat.
Segons aquesta lògica, emperò, hauríem de considerar la música una contingència
més de la nostra erràtica condició.
Certament, si Déu és, des de la seva magnificent
perspectiva, sub specie aeternitatis,
deu mirar amb indiferència –i, amb molta sort, amb
una certa condescendència− les nostres veritats.
Val a dir que jo podria assumir sense fer gaire escarafalls
que les nostres veritats fossin meres contingències –de fet, ja ho reconeixia Nietzsche−; però, en el cas de
la música, no podria deixar de deplorar la perspectiva divina. Quin ésser tan
mancat, aquest Déu! En efecte, un possible Déu, observant els fets sub specie aeternitatis no podria
vibrar, ni emocionar-se, ni commoure’s en presència d’aquesta música tan sublim,
perquè només ho pot fer aquell ésser que, constitutivament finit, sigui capaç
de sentir nostàlgia: la nostàlgia d’un amor perdut o d’una vida passada que ara
s’esgota. En el fons, si ho pensem bé, quin privilegi el nostre, que ens permet
gaudir de la música de Brahms!
Tanmateix, els teòlegs, sempre tan disposats a
defensar amb arguments ben esmolats la seva fe, dirien que precisament el Déu
de la fe cristiana ha estat capaç de sentir dolor i, fins i tot, nostàlgia en
la mesura que s’ha fet carn. Ah! quines argúcies tan subtils les de la
teologia... A mi, parlant amb sinceritat, la idea d’un Déu tan sensible encara em
resulta més incomprensible que la d’un Déu omnipotent i bo que permet el mal al
món. Però, com deia, podria estar ben equivocat...
Bé, en qualsevol cas, nosaltres, que segur que
podem, gaudim de la música Brahms!