dimecres, 22 de gener de 2014

IN MEMORIAM CLAUDIO ABBADO


Tots sabem que la vida humana és contingent i caduca. Malgrat tot, com deia Horaci a les Odes, hi ha una manera d’aconseguir la immortalitat entre els homes, i és a través de l’art inspirat per les Muses. Així l'artista pot esdevenir immortal. Es tracta, sens dubte, d’aquella immortalitat que només proporciona el ser recordat no en va, segons alguns, la més important d’aquestes Divines Inspiradores era Nnemea (Memòria). En paraules del poeta llatí:

«Si un home és digne de lloança, la Musa és qui impedeix la seva mort, la Musa és qui el consagra, afortunat, al cels».

Però, "als cels"? Bé, entenem-nos, es tracta de la retòrica pròpia de la tradició poètica; Horaci, bon epicuri, no n'ignora pas la impossibilitat. Potser l'art només "consagra, els afortunats, a la història". Amb tot, li hem de reconèixer a l’immodest Horaci -atès que ell mateix es considerava un dispensador d'immortalitat, acte que ni tan sols escau als déus-, que contribuir al món de les arts de manera plena i positiva és l’única cosa que pot consagrar un home feliçment a la memòria dels temps. La metamorfosi de l'artista en un ocell simbolitza aquest salt a la immortalitat:

«Aviat, més famós que ícar, el fill de Dèdal, aniré, ocell canor, a visitar les costes del Bòsfor, les Sirtes de Getúlia i les planures hiperbòries».

Jo, personalment, un dels instants que crec que és digne de ser recordat és el final d’aquell Rèquiem de Verdi dirigit per Claudio Abbado l’any 2001 a Berlin: després de les darreres notes del Libera me, s’escolta, durant uns segons que semblen una eternitat, un silenci sepulcral. Per mi, pocs instants han estat musicalment i humanament tan colpidors.

dilluns, 13 de gener de 2014

EL COMPOSITOR, CONSTRUCTOR DE BELLESA?


Finalment, han sortit publicades les ponències del congrés que va tenir lloc al Pontifici Institut de Música Sacra l’any 2011. Es tracta de tres volums (de mil cinc-centes pàgines) que recullen prop de cent conferències. El congrés commemorava els cent anys de la institució, i, per a l’ocasió, varen convidar la plana major de la musicologia internacional, sobretot aquella els estudis de la qual versaven sobre els assumptes de la música sacra.



Per aquells que us pregunteu com vaig anar a parar jo a aquesta venerable institució, us diré que l’organitzador de l’acte, el musicòleg Francesco Luisi, va ser membre del tribunal de la meva tesi doctoral. Després de l’acte, molt gentilment, em va convidar a assistir-hi i a fer-hi una petita intervenció. Us faig cinc cèntims del que va ser la meva xerrada («El compositor, constructor de Bellesa? Música sacra i llenguatges d’avantguarda» volum II. pp. 1115-1129) per si algú estigués interessat a llegir-la.

Val a dir, d’entrada, que la meva ponència contenia un nucli argumental un xic polèmic. Com molts ja sabeu, la doctrina oficial de l’Església en matèria musical insisteix en el paper actiu dels artistes com a creadors exemplars de bellesa, qualitat que, per analogia, podria constituir un camí cap a la transcendència. Tanmateix, és un fet que moltes noves i interessants propostes musicals contemporànies presenten alguns reptes a aquest posicionament tradicional de l’Església.

Les preguntes que em feia eren, doncs, les següents: els compositors actuals posen de manifest noves formes de bellesa, o, més aviat, insten a la superació definitiva de la bellesa com a qualitat artística? I si acceptéssim aquesta segona opció, ¿l’Església hauria de proscriure aquesta música d’avantguarda de la litúrgia en la mesura que, essent mancada de bellesa, impossibilita l’accés a la transcendència?

L’article explora dues vies. En primera instància, i situat en un marc més o menys tradicional, intento posar de manifest algunes noves formes de la bellesa musical, nous rostres que crec que obliguen a eixamplar els límits més tradicionals del concepte de bellesa musical. L’exemple que cito i que analitzo breument és el Lux aeterna de G. Ligeti. Tanmateix, l’aposta forta i més coherent és per la segona via i aquí es troba el nucli vertaderament polèmic que us deia. Afirmo que caldria deixar enrere la qüestió de la bellesa musical qualitat que, en sentit fort, és estèticament indeterminable, i obrir-se a noves consideracions sobre l’essència de la música. Així, aposto per entendre la creació musical des de la perspectiva del temps (intern): hem d’entendre el compositor no com un eminent constructor de bellesa, sinó com a un creador de formes significatives del temps. D’aquesta manera resulta molt més intel·ligible la relació entre la tradició i la modernitat musical, i, en darrer terme, el plantejament obre la porta tot i que potser només teòricament a què l’Església pugui donar carta de legitimitat estètica a nous llenguatges musicals.