Tots sabem que la vida humana és contingent i
caduca. Malgrat tot, com deia Horaci a les Odes,
hi ha una manera d’aconseguir la immortalitat entre els homes, i és a través de
l’art inspirat per les Muses. Així l'artista pot esdevenir immortal. Es tracta, sens dubte, d’aquella immortalitat que només proporciona el ser recordat −no en va, segons alguns,
la més important d’aquestes Divines Inspiradores era Nnemea (Memòria). En
paraules del poeta llatí:
«Si
un home és digne de lloança, la Musa és qui impedeix la seva mort, la Musa és
qui el consagra, afortunat, al cels».
Però, "als cels"? Bé, entenem-nos, es tracta de la retòrica
pròpia de la tradició poètica; Horaci, bon epicuri, no n'ignora pas la impossibilitat. Potser l'art només "consagra, els afortunats, a la història". Amb
tot, li hem de reconèixer a l’immodest Horaci -atès que ell mateix es considerava un dispensador d'immortalitat, acte que ni tan sols escau als déus-, que contribuir al món de les
arts de manera plena i positiva és l’única cosa que pot consagrar un home
feliçment a la memòria dels temps. La metamorfosi de l'artista en un ocell simbolitza aquest salt a la immortalitat:
«Aviat, més famós que ícar,
el fill de Dèdal, aniré, ocell canor, a visitar les costes del Bòsfor, les
Sirtes de Getúlia i les planures hiperbòries».
Jo, personalment, un dels instants que crec que és digne de ser recordat és el final d’aquell Rèquiem
de Verdi dirigit per Claudio Abbado l’any 2001 a Berlin: després de les
darreres notes del Libera me, s’escolta,
durant uns segons que semblen una eternitat, un silenci sepulcral. Per mi, pocs
instants han estat musicalment i humanament tan colpidors.