La música de Brahms m’evoca una nostàlgia
infinita. Sento, al mateix temps, una gran tristor i aquell plaer inconfusible
que només produeix la bellesa. Tot i que oficialment no me’n considero, és en
aquests moments que no puc pas evitar tornar-me profundament platònic. Entenc,
possiblement perquè la sento i no la penso, aquella realitat incommensurable
que insinuen els seus diàlegs. Una realitat sense temps ni espai en qual es cabussa
l’«esperit», només l’«esperit», i on experimenta una
forma exemplar de veritat i de bellesa.
Però, encara amb llàgrimes als ulls després
d’haver sentit Un rèquiem Alemany per
enèsima vegada, he recordat les paraules de l’eminent filòsof i gran amant de
la música Ludwig Wittgenstein que, tot i elogiar sovint a Brahms, sentenciava: «...en la seva música ja hi percebo el soroll de la
maquinària».
El soroll de la maquinària...? Ludwig devia fer
referència, sens dubte, al «soroll» del món modern, a l’estrèpit que provocava el tren i la indústria
metal·lúrgica, aquelles noves realitats que poc a poc anaven liquidant una
època de grans ideals, d’ideals romàntics. Però, ¿aquest món, en la música de
Brahms? La valoració de Wittgenstein fa rumiar.
Val a dir que Ludwig Wittgenstein no era pas un
inepte musical –com si que ho han estat altres filòsofs
importants; sense anar gaire lluny, el meu estimat Kant. Per començar, la família Wittgenstein, una de les més riques de la
Viena de finals de segle, posseïa una enorme
cultura musical; bé, no només cultura: gairebé tots ells eren excel·lents
intèrprets –el que més, per descomptat, Paul, el cèlebre pianista manc, per al
qual Maurice Ravel o Benjamin Britten, entre d’altres, varen escriure obres per
a la mà esquerra. A la Musiksaal del Palais dels Wittgenstein s’hi feia molta
música i, fins i tot, s’hi estrenaven obres, grans obres com, per exemple, el
meravellós Quintet per a clarinet de
Brahms.
Ludwig,
doncs, es va formar envoltat de bona música i d’eminents músics; no era pas
llec en qüestions musicals! Potser sí, cal admetre-ho, una mica carca −el compositor més
elogiat per ell i tota la seva família era un compositor cec anomenat Josef Labor,
un músic que avui dia ningú ja no recorda. Però sentenciar allò a propòsit de Brahms,
el més clàssic entre els romàntics, aquell que elogiava més devotament la gran
tradició!
Tot i que
no m’agrada reconèixer-ho, potser ja fa tant de temps que el nostre món està sumit en la maquinària, en el
soroll, que ens hem tornat totalment incapaços de percebre en Brahms allò que
percebia l’esperit amatent de Wittgenstein.
