dijous, 27 de març de 2014

A PROPÒSIT DE LA NOSTÀLGICA MÚSICA DE BRAHMS, AQUELLA QUE «JA FA SOROLL DE MAQUINÀRIA»


La música de Brahms m’evoca una nostàlgia infinita. Sento, al mateix temps, una gran tristor i aquell plaer inconfusible que només produeix la bellesa. Tot i que oficialment no me’n considero, és en aquests moments que no puc pas evitar tornar-me profundament platònic. Entenc, possiblement perquè la sento i no la penso, aquella realitat incommensurable que insinuen els seus diàlegs. Una realitat sense temps ni espai en qual es cabussa l’«esperit», només l’«esperit», i on experimenta una forma exemplar de veritat i de bellesa.


Però, encara amb llàgrimes als ulls després d’haver sentit Un rèquiem Alemany per enèsima vegada, he recordat les paraules de l’eminent filòsof i gran amant de la música Ludwig Wittgenstein que, tot i elogiar sovint a Brahms, sentenciava: «...en la seva música ja hi percebo el soroll de la maquinària».

El soroll de la maquinària...? Ludwig devia fer referència, sens dubte, al «soroll» del món modern, a l’estrèpit que provocava el tren i la indústria metal·lúrgica, aquelles noves realitats que poc a poc anaven liquidant una època de grans ideals, d’ideals romàntics. Però, ¿aquest món, en la música de Brahms? La valoració de Wittgenstein fa rumiar.

Val a dir que Ludwig Wittgenstein no era pas un inepte musical com si que ho han estat altres filòsofs importants; sense anar gaire lluny, el meu estimat Kant. Per començar, la família Wittgenstein, una de les més riques de la Viena de finals de segle, posseïa una enorme cultura musical; bé, no només cultura: gairebé tots ells eren excel·lents intèrprets –el que més, per descomptat, Paul, el cèlebre pianista manc, per al qual Maurice Ravel o Benjamin Britten, entre d’altres, varen escriure obres per a la mà esquerra. A la Musiksaal del Palais dels Wittgenstein s’hi feia molta música i, fins i tot, s’hi estrenaven obres, grans obres com, per exemple, el meravellós Quintet per a clarinet de Brahms.




Ludwig, doncs, es va formar envoltat de bona música i d’eminents músics; no era pas llec en qüestions musicals! Potser sí, cal admetre-ho, una mica carca el compositor més elogiat per ell i tota la seva família era un compositor cec anomenat Josef Labor, un músic que avui dia ningú ja no recorda. Però sentenciar allò a propòsit de Brahms, el més clàssic entre els romàntics, aquell que elogiava més devotament la gran tradició!

Tot i que no m’agrada reconèixer-ho, potser ja fa tant de temps que el nostre món està sumit en la maquinària, en el soroll, que ens hem tornat totalment incapaços de percebre en Brahms allò que percebia l’esperit amatent de Wittgenstein.


dimecres, 5 de març de 2014

QUI PODRIA PERDONAR A ENEAS?


Sens dubte, un dels moments més antològics de la història de la música és el lament de Dido, el recitatiu i «ària» que clou l’òpera Dido i Eneas de H. Purcell. El fragment és veritablement colpidor: Dido, reina de Cartago, decideix morir després de saber que Eneas vol abandonar-la per seguir el seu destí, això és, arribar a Itàlia i plantar la llavor que donarà lloc al gran imperi Romà.

Dido cedeix, doncs, a la mort, i morirà estimant intensament: «recorda’m però oblida el meu destí», repeteix. El geni de Purcell és capaç de copsar la intensitat tràgica del moment i de transfigurar-la perfectament en música, en una música trista, enormement trista, desconsolada. Tots inevitablement compadim a Dido i, en el fons, maleïm a Eneas, el putxinel·li d’Eneas, penell del Destí.

L’òpera de Purcell acaba amb aquesta escena –de fet, acaba amb una petita invocació coral a Cupido, que, ateses les circumstàncies, gairebé resulta cínica. Però a l’Eneida de Virgili, font del relat, la història encara continua. Com?, us preguntareu, si Dido ja és morta! Si en sou d’incrèduls, res no és impossible en aquests relats clàssics! De fet, al llibre sisè de l’Eneida, Eneas baixa a l’Avern acompanyat de la Sibil·la, i en el lloc destinat a aquelles persones que moren per amor, el Camp dels Plors, hi troba Dido. Com és lògic, ell plora i s’excusa:

«“¿Vaig ser jo, ai!, la causa de la teva mort? Ho juro pels astres, pels Déus de Dalt, per tot el que hi pugui haver de sagrat en aquestes pregoneses de la terra, fou a contracor, oh reina, que em vaig allunyar de la teva costa (...) Atura’t, no t’esmunyis del meu esguard. ¿És de mi que fuges? És l’última vegada que el fat em permet de parlar-te”(...)

però el que no us podeu perdre és la reacció de Dido:

Però ella, girant les espatlles, tenia clavats els seus ulls a terra, i per aquestes paraules no es commou més el seu rostre que si fos un sílex dur o un bloc del Marpesos (de marbre). A la fi, s’escapa bruscament i amb posat hostil es refugia dins del boscatge ombrívol...”

Dido, doncs, no perdona...Però escolteu la música de Purcell i digueu-me si realment podríeu perdonar a Eneas...