Ahir diumenge llegia, al diari Ara, els arguments en favor de les
humanitats de tot un seguit de cèlebres filòsofs i humanistes del nostre país. Per
descomptat, comparteixo molts d’aquests arguments, per no dir tots. Ara bé, rumiava,
això de donar arguments en favor de les humanitats s’assembla força a allò que
feien tots els teòlegs medievals i alguns filòsofs moderns de donar arguments
per demostrar l’existència de Déu; fet i fet, a aquells que vertaderament
creien en Déu, no els hi calien, i a aquells que no hi creien, aquests
arguments no els servien absolutament per res. Així que suposo que després de
llegir les pàgines del diari, l’humanista convençut deu haver respirat cofoi i
exclamat: «quina raó que tenen, jo no ho hauria dit millor!», i, per contra, l’antihumanista deu haver remugat tot
dient: «ja hi tornem a ser! els nostàlgics d’un passat
caduc reclamant de nou la seva petita parcel·la».
Jo, personalment, quan em pregunten per a què
serveix el que faig i el que m’apassiona, responc: «afortunadament, no serveix per res». Algú podria pensar que en el fons d’aquesta contundent
resposta hi ha allò tan bonic que diu que el que és realment important no pot
ser mesurat en termes de mera utilitat pràctica. Segurament, sí. Tanmateix,
cada vegada estic més convençut que, en el fons en el fons, hi ha la impotència
de pensar que, per molt que m’hi escarrassi, mai no podré convèncer amb
arguments seriosos a aquell que em fa una pregunta tan estúpida.
A tots ens ha d’entristir molt pensar que vivim
en una societat on cal donar arguments en favor de les humanitats.
