La qüestió dels límits és d’una actualitat
candent, sobretot si es planteja des de l’activitat esportiva i tenint present
aquella mena de superhome que és en Kilian Jornet. Però com sabeu bé els que em
coneixeu, aquest no és pas el meu tema –ho deixo pel meu bon amic i
gran especialista en la filosofia i la pedagogia de l’esport, Guillem Turró (http://guillemturro.blogspot.com.es/). Jo
voldria plantejar breument la qüestió dels límits des de la música i, si m’ho
permeteu, des d’una perspectiva un xic metafísica.
Ahir, tot explicant Wagner, repetia una frase que
dic sovint i és que Wagner escriu la seva música, o gran part de la seva música
–em referia sobretot a la Tetralogia−, des de la perspectiva
dels déus; per això, és una música gran, immensa, incommensurable, sublim.
Lògicament, és feta per un home, però per un home que sembla que no en tingui
prou amb ser home, i que li plagui contemplar la realitat i les coses sub specie aeternitatis, des de la
tessitura de l’eternitat, com diria Spinoza. La perspectiva fascina, és clar; no
debades, el wagnerianisme pot arribar a ser tota una religió.
Us confesso, malgrat tot, que la música que posa
en joc aquesta existència al límit no m’acaba d’atrapar; de fet, generalment
m’aclapara fins a l’ofec. Prefereixo la música d’aquells compositors que
parteixen d’una acceptació de la contingència, del finit, d’una existència
humana limitada.
Però segurament el que em fascina més d’aquests músics
i de la seva música és que aquesta tessitura existencial contingent es tradueixi
en una apologia de les formes. En realitat, relligar el discurs musical a una
fèrria forma abstracta és un intent de sublimar la contingència humana, de
burlar-la o d’exorcitzar-la, de lluitar-hi tot i saber que la guerra ja està
perduda d’entrada. Penso en Bach o en Brahms i, sobretot, en Stravinsky: no són
homes que orgullosament juguin a ser déus, sinó homes que modestament volen
posar en joc el millor que posseeix l’home.
