Follow by Email

dijous, 8 de maig de 2014

L’EXISTÈNCIA AL LÍMIT. EL LÍMIT DE L’EXISTÈNCIA


La qüestió dels límits és d’una actualitat candent, sobretot si es planteja des de l’activitat esportiva i tenint present aquella mena de superhome que és en Kilian Jornet. Però com sabeu bé els que em coneixeu, aquest no és pas el meu tema –ho deixo pel meu bon amic i gran especialista en la filosofia i la pedagogia de l’esport, Guillem Turró (http://guillemturro.blogspot.com.es/). Jo voldria plantejar breument la qüestió dels límits des de la música i, si m’ho permeteu, des d’una perspectiva un xic metafísica.

Ahir, tot explicant Wagner, repetia una frase que dic sovint i és que Wagner escriu la seva música, o gran part de la seva música –em referia sobretot a la Tetralogia, des de la perspectiva dels déus; per això, és una música gran, immensa, incommensurable, sublim. Lògicament, és feta per un home, però per un home que sembla que no en tingui prou amb ser home, i que li plagui contemplar la realitat i les coses sub specie aeternitatis, des de la tessitura de l’eternitat, com diria Spinoza. La perspectiva fascina, és clar; no debades, el wagnerianisme pot arribar a ser tota una religió.

Us confesso, malgrat tot, que la música que posa en joc aquesta existència al límit no m’acaba d’atrapar; de fet, generalment m’aclapara fins a l’ofec. Prefereixo la música d’aquells compositors que parteixen d’una acceptació de la contingència, del finit, d’una existència humana limitada.

Però segurament el que em fascina més d’aquests músics i de la seva música és que aquesta tessitura existencial contingent es tradueixi en una apologia de les formes. En realitat, relligar el discurs musical a una fèrria forma abstracta és un intent de sublimar la contingència humana, de burlar-la o d’exorcitzar-la, de lluitar-hi tot i saber que la guerra ja està perduda d’entrada. Penso en Bach o en Brahms i, sobretot, en Stravinsky: no són homes que orgullosament juguin a ser déus, sinó homes que modestament volen posar en joc el millor que posseeix l’home.