«JO SÓC L’ENEMIC QUE HAS MORT, AMIC MEU; T’HE RECONEGUT EN AQUESTA FOSCOR…»

Com tots ja deveu saber, avui fa justament cent anys del fet fatídic que va desencadenar una de les guerres més terribles i mortíferes de la història de la humanitat, la Primera Guerra Mundial. Sortíem del segle xix, un segle replè de grans esperances, de confiança cega en la raó; un segle que va fer del terme «progrés» un nou evangeli; uns temps que varen veure progressar la ciència, la tècnica, la indústria, l’economia, les quotes de llibertat política...Europa, immersa en aquesta eufòria, no va veure que ballava eixelebradament a la vora de l’abisme, i, a inicis del xx, s’hi va esfondrar de totes totes.

El títol que encapçala aquest escrit és un dels versos que el jove poeta Wilfred Owen (1893-1918) va escriure entre les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial, i que anys després, el compositor anglès Benjamin Britten, en un sentit homenatge a totes les víctimes de la guerra (de les guerres), va recollir en el seu commovedor Rèquiem de Guerra. El War Requiem combina magistralment alguns dels poemes d’Owen amb el text de la missa de difunts tradicional; així, el que podria haver estat tan sols una missa de difunts més, assoleix una profunditat vivencial i humana sense parangó. 

B. Britten, War Requiem (J. E. Gardiner)

Amb tot, deixeu-me comentar la part final d’aquesta obra, que m’ha tingut el cor robat des de que la vaig descobrir ara farà prop de vint anys –els temps que trobareu indicats al costat de cada comentari corresponen a la versió del rèquiem que us he recomanat.

El Libera me comença com una processó (1:05:00); de fet, és alhora una processó militar i fúnebre. El cor entona, aquí i allà, gairebé en silenci, com si es tractés d’una pregària interior, els versos del rèquiem «Libera me Domine de morte aeterna». Cada cop el cant serà més i més present, insistent. Tot seguit, l’agitació sobtada del «Dum veneris judicare» (1:08:30) anirà acompanyada d’una percussió gairebé onomatopeica, que segons com podria evocar el redoble d’un tambor militar o el soroll eixordador de la metralla.

L’entrada del «Tremens facto sum ego» (1:09:25), a càrrec de la soprano, té quelcom d’angoixant; sens dubte, és l’efecte d’una escriptura entretallada i sincopada. Tot plegat, com ja és habitual en les misses de rèquiem, anirà preparant una enèsima entrada del «Dies irae» (1:10:40). En aquest cas, el «Dies irae» es composa d’una seqüència d’entrades breus però successives de la soprano i del cor. Cada entrada comença en un registre agut i va davallant progressivament; és quelcom tan gràfic que hom es podria figurar que Britten està evocant aquí l’efecte d’un vertader bombardeig. Quan es dissipin les traces de la darrera i definitiva «explosió» (1:11:25) ens trobarem de sobte en un lloc fred i inhòspit, silent, sense temps (1:12:35); aquí –tot i que segurament es tracti del més enllà−, dos soldats es reconeixeran i intercanviaran uns mots.

Progressivament, tota l’orquestra, el cor i la soprano solista aniran embolcallant tendrament les darreres paraules d’aquests soldats caiguts en el combat: «ara, deixeu-nos dormir» (1:22:00). De manera simultània, en la llunyania, com si provingués d’un altre espai i temps, anirem sentint un cor de veus blanques entonant els versos de l’«In paradisum». La sonoritat arcaïtzant del cor mixt a capella clourà el rèquiem (1:27:05). Per cert, val la pena tenir present el darrer acord de l’obra: el seu caràcter resolutiu i luminiscent deixa constància –certament, només a nivell retòric, tot i que, segons el meu parer, de manera força inequívoca− que Britten confiava en la salvació (1:28:03). 

 

Encara, a pròposit d'aquesta l'obra, us copio l’enllaç d’un lloc web on podreu trobar el text complet del rèquiem amb els versos de Wilfred Owen.

Text War Requiem

I, finalment, una darrera recomanació: no us perdeu les il·lustracions que Joe Sacco ha fet de la batalla del Somme. El llibre recull un dibuix de set metres d’aquest fet històric tan tràgic. Ja sabeu que penso que els llibres són insubstituïbles; doncs bé, en aquest cas, si cap, més! No us el perdeu... 

PER QUÈ ESCOLTO MÚSICA?

L’altre dia vaig tenir la possibilitat de parlar força estona amb un músic sobre música. És un músic sensible i intel·ligent, així que varen anar sorgint molts temes interessants en el decurs de la nostra xerrada. La qüestió és que, de resultes d’aquella conversa, he decidit posar negre sobre blanc quatre idees en referència a allò que jo, personalment, valoro quan escolto música. La pregunta que em proposo és simple −tot i que, en el fons, segurament resulta ben complicada: per què escolto música?

Crec que no escolto música, i en això divergeixo del meu interlocutor, per divertir-me. Per descomptat que m’ho passo bé escoltant música −altrament no l’escoltaria−, però quan em predisposo a escoltar música no detecto en mi aquest afany lúdic o d’entreteniment. Per contra, crec que m’apropo a la música cercant-hi algun determinat tipus sentiment; més concretament, diria que hi cerco sentir determinades coses. Prenc el verb sentir en un sentit –valgui la redundància− ampli: amb sentir em refereixo a qualsevol cosa que pugui ser interiorment sentida: un pensament, una idea, una emoció, també una determinada manera de sentir-se a un mateix.

Ara bé, estic pràcticament segur –tot el segur que es pot estar d’allò que sent un mateix: cal acceptar que sovint som uns genis de l’autoengany− que aquestes coses sentides sempre les sento quan atenc a determinades relacions musicals: determinats girs melòdics; harmonies inesperades, dissonants o especialment luminiscents; ritmes complexos; textures inaudites; canvis de color...He notat, però, que en comptades ocasions m’emociona la relació entre un determinat passatge musical i la vida o les emocions que suposo que sentia el compositor en el moment de compondre el fragment. En aquest sentit, per exemple, recordo emocionar-me intensament tot sentint el madrigal de Carlo Gesualdo «Asciugate i begli occhi» mentre pensava en el compositor, ploma en mà, creant aquelles intenses i meravelloses harmonies sobre el vers «...m’uccide il duolo» pres d’una nostàlgia i d'un sentiment de culpa irreparables –cal recordar que va matar i esquarterar la seva primera dona i l’amant, i que va passar els seus darrers dies tancat al seu castell de Venosa. Això, però, en comptades ocasions; haig de reconèixer que, en aquest sentit, sóc ben poc romàntic.

C. Gesualdo, Asciugate i begli occhi

En mi, hi ha un altre vector que juga fort a l’hora d’escoltar música: l’intèrpret. En això coincidíem plenament amb el meu interlocutor –malgrat que ho trobàvem en músics diversos: la manera com un determinat intèrpret prem una tecla, polsa una corda o emet un so pot ser suficient per captar tota la nostra atenció. Això, és clar, no implica necessàriament virtuosisme, tot i que cal reconèixer que el virtuosisme d’un intèrpret sempre pot ser un motiu de goig. Filant més prim, jo diria: m’atrauen i m’emocionen determinades suspensions i respiracions en la interpretació d’una frase musical –sobretot quan en descobreixo l’oportunitat−; també, pel que fa a les veus, em fascinen cantants amb emissions de veu naturals, fluides i amb molt poc vibrat –sóc extremadament sensible a les veus: una veu gran i vibrada pot fer-me odiar ràpidament una peça. Ara bé, mai no valoro les emocions dels intèrprets si no són les emocions de la mateixa composició: em molesta força l’exhibicionisme i el teatre gratuït.

Comptat i debatut: en la música busco emoció, una emoció que pot ser la d’una idea, això sí, sempre (o gairebé sempre) articulada a través d’elements purament musicals i, en el cas de l’intèrpret, sensibles.   

I, vosaltres, heu pensat mai per què escolteu música?