Com tots
ja deveu saber, avui fa justament cent anys del fet fatídic que va desencadenar
una de les guerres més terribles i mortíferes de la història de la humanitat,
la Primera Guerra Mundial. Sortíem del segle xix,
un segle replè de grans esperances, de confiança cega en la raó; un segle que
va fer del terme «progrés» un nou evangeli; uns temps que varen veure
progressar la ciència, la tècnica, la indústria, l’economia, les quotes de
llibertat política...Europa, immersa en aquesta eufòria, no va veure que
ballava eixelebradament a la vora de l’abisme, i, a inicis del xx, s’hi va esfondrar de totes totes.
El títol
que encapçala aquest escrit és un dels versos que el jove poeta Wilfred Owen
(1893-1918) va escriure entre les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial, i
que anys després, el compositor anglès Benjamin Britten, en un sentit homenatge
a totes les víctimes de la guerra (de les guerres), va recollir en el seu
commovedor Rèquiem de Guerra. El War Requiem combina magistralment alguns
dels poemes d’Owen amb el text de la missa de difunts tradicional; així, el que
podria haver estat tan sols una missa de difunts més, assoleix una profunditat
vivencial i humana sense parangó.
Amb tot, deixeu-me
comentar la part final d’aquesta obra, que m’ha tingut el cor robat des de que
la vaig descobrir ara farà prop de vint anys –els temps que trobareu indicats al costat de cada comentari corresponen a la versió del rèquiem que us he recomanat.
El Libera me comença com una processó
(1:05:00); de fet, és alhora una processó militar i fúnebre. El cor entona,
aquí i allà, gairebé en silenci, com si es tractés d’una pregària interior, els
versos del rèquiem «Libera me Domine de
morte aeterna». Cada cop el cant serà més i més present, insistent. Tot
seguit, l’agitació sobtada del «Dum
veneris judicare» (1:08:30) anirà acompanyada d’una percussió gairebé
onomatopeica, que segons com podria evocar el redoble d’un tambor militar o el
soroll eixordador de la metralla.
L’entrada
del «Tremens facto sum ego» (1:09:25),
a càrrec de la soprano, té quelcom d’angoixant; sens dubte, és l’efecte d’una
escriptura entretallada i sincopada. Tot plegat, com ja és habitual en les
misses de rèquiem, anirà preparant una enèsima entrada del «Dies irae» (1:10:40). En aquest cas, el
«Dies irae» es composa d’una seqüència
d’entrades breus però successives de la soprano i del cor. Cada entrada comença
en un registre agut i va davallant progressivament; és quelcom tan gràfic que hom
es podria figurar que Britten està evocant aquí l’efecte d’un vertader bombardeig.
Quan es dissipin les traces de la darrera i definitiva «explosió» (1:11:25) ens
trobarem de sobte en un lloc fred i inhòspit, silent, sense temps (1:12:35);
aquí –tot i que segurament es tracti del més enllà−, dos soldats es
reconeixeran i intercanviaran uns mots.
Progressivament,
tota l’orquestra, el cor i la soprano solista aniran embolcallant tendrament
les darreres paraules d’aquests soldats caiguts en el combat: «ara, deixeu-nos
dormir» (1:22:00). De manera simultània, en la llunyania, com si provingués
d’un altre espai i temps, anirem sentint un cor de veus blanques entonant els
versos de l’«In paradisum». La
sonoritat arcaïtzant del cor mixt a capella clourà el rèquiem (1:27:05). Per
cert, val la pena tenir present el darrer acord de l’obra: el seu caràcter
resolutiu i luminiscent deixa constància –certament, només a nivell retòric, tot i que, segons el
meu parer, de manera força inequívoca− que Britten confiava en la salvació (1:28:03).
Encara, a pròposit d'aquesta l'obra,
us copio l’enllaç d’un lloc web on podreu trobar el text complet del rèquiem
amb els versos de Wilfred Owen.
I, finalment, una
darrera recomanació: no us perdeu les il·lustracions que Joe Sacco ha fet de la
batalla del Somme. El llibre recull un dibuix de set metres d’aquest fet
històric tan tràgic. Ja sabeu que penso que els llibres són insubstituïbles;
doncs bé, en aquest cas, si cap, més! No us el perdeu...