Follow by Email

dijous, 25 de setembre de 2014

LA MÀGIA DELS SONS


L’autèntica obra d’art és quelcom real que, paradoxalment, sembla totalment irreal. De fet, podríem dir que l’obra d’art és un «objecte» peculiar, gairebé estrany, concebut especialment per a deixar-nos ben perplexos. I és precisament per això, per aquest efecte meravellós que és capaç de crear en nosaltres l’obra d’art, que ens veiem obligats a relacionar-nos-hi de manera diferent a com ho fem amb la resta d’objectes que ens envolten. A diferència dels objectes quotidians, que tan sols usem, l’obra d’art ens constreny a aturar-nos-hi, a demorar-nos-hi, a fantasiejar-hi.

Tot i que podríem convenir que tota obra d’art és, en aquest sentit, aparent o il·lusòria, n’hi ha que, certament, ho són amb més intensitat. En poques paraules, i ara ja cenyint-nos a un àmbit estrictament musical: hi ha músics que, a través de les seves composicions, són capaços de crear realitats sonores totalment inversemblants, realitats que no semblen sotmeses a les lleis més bàsiques de la física. Aquí en teniu algunes il·lustracions; escolteu-les i meravelleu-vos!

El compositor hongarès György Ligeti, mort l’any 2006, fou un vertader mag dels sons. Si, per exemple, parem atenció als seus Estudis per a piano, un conjunt de divuit peces, recollides en tres volums, que va escriure entre els anys 1985 i 2001, ho comprovarem abastament. Gairebé en tots ells, Ligeti conjura els sons de tal manera que els oients més atents experimentaran un seguit de sensacions espacials, com si, en efecte, la música pogués perfilar un seguit de traces en l’espai.

Un dels moments més espectaculars del recull és el final de l’estudi número sis, intitulat Automne a Varsovie. A partir del minut 4'30 amb tot, us recomano l’audició completa de la peça podreu sentir una al·lucinant caiguda cap al registre més greu de l’instrument. Si escoltem atentament el fragment, comprovarem l’efecte il·lusori d’aquest descens abismàtic que sembla que no tingui mai fi malgrat que el teclat del piano tan sols té tres octaves de registre greu!


Escolteu ara l’efecte contrari, cap a l’agut, a l’estudi número catorze, titulat Columna infinita, segurament en referència i homenatge a l’escultura de Brancusi. Si parem atenció a la indicació de tempo de la peça Presto possibile, tempestoso con fuoco i el nombre d’octaves amb què compta el piano, la peça hauria d’estar enllestida en menys de cinc segons. Tanmateix, Ligeti és capaç d’escriure una peça que fa tot l’efecte d’ascendir sense aturador durant prop de dos minuts. És vertaderament impressionant.  


Amb tot, caldria no oblidar que aquests efectes sonors no serien possibles sense la traça i el virtuosisme de determinats intèrprets. Sembla com si, també ells, poguessin violar els principis elementals de la física. De bell antuvi, com tots ja sabeu, el piano és un instrument de corda percutida: quan es prem una tecla, el mecanisme intern del piano acciona un martellet que colpeja una corda. Tenint en compte el funcionament d’aquest mecanisme, el piano hauria de sonar i permeteu-me una petita exageració com una munió de picapedrers llimant un bloc de marbre. En canvi, hi ha pianistes que són capaços de crear un al·lucinant efecte de cantabile, com si realment el piano tingués la possibilitat d’unir un so a un altre. Vertaderament, insisteixo, el piano no ho pot pas fer; l’efecte de melodia ininterrompuda és precisament això, un efecte, una il·lusió que el pianista ha de saber recrear amb perícia i tacte. Escolteu a la Valentina Lisitsa tocant aquesta preciosa sonata-fantasia d’A. Scriabin.



Però quin mestre i mag dels sons era Maurice Ravel! El seu impressionant Concert per a la mà esquerra fa tot l’efecte de ser una peça executada per un pianista amb dues mans i en plenitud de facultats. No obstant això, fixem-nos ara estrictament en el paper de l’intèrpret. Sens dubte, en aquest sentit, la pedra de toc del concert és a la cadència del solista. Cap al final del moviment (minut 15'00), el solista executa un solo recordem, només amb la mà esquerra−, que neix del no-res, dels sons més greus del piano, i que poc a poc va ascendint tot guanyant contorn melòdic; però no només això: a mesura que va avançant la cadència, el cant es desdobla en una segona veu. Ras i curt: el bon pianista, tan sols amb la mà esquerra, crearà l’efecte d’una execució virtuosa a dues mans, tot fent sonar dues veus sobre un agitat acompanyament. I tot amb només cinc dits! Cada tecla que es prem i en són moltes per segon requereix d’un toc, d’una força, d’un atac ben precís i determinat. Cal pesar-ho i calcular-ho tot al mil·límetre. L’efecte és pràcticament màgic!