Follow by Email

divendres, 24 d’octubre de 2014

SI DÉU ÉS, NO ENTÉN PAS A BRAHMS


Tinc la dissort de no creure. No he estat beneït amb el do de la fe i les raons no m’han conduit mai a la certesa de Déu considero del tot irreconciliable la idea d’un Déu bo i omnipotent amb la presència, absurda i inclement, del mal al món. Això no obstant, suposem que estigués equivocat i que Déu existís; que la lògica que em porta definitivament a no creure-hi fos producte de la contingència, de les limitacions pròpies de la condició mortal. De fet, n’hi ha que han afirmat que els judicis de la criatura, fins i tot els més fins, estan mancats de perspectiva. Credo quia absurdum, deia Tertul·lià.

Però, si les veritats o les certeses humanes, aquelles per les quals posaríem la mà al foc, són meres contingències o insensateses, considerades des de la perfecta lògica divina, aleshores tota expressió humana és susceptible de caure en el mateix parany, en la mateixa miopia. Jo, particularment, a més de la certesa sobre la inexistència de Déu, tinc la convicció profunda de què la bona música i cito, en concret, a Brahms perquè encara no m’he refet de la commoció que em va produir el concert de l’altre dia al Palau de la Música, on vaig sentir les tres sonates per a violí i piano de Brahms interpretades magistralment pel violinista Leonidas Kavakos i la pianista Yuja Wang és una de les expressions més estimables de la humanitat. Segons aquesta lògica, emperò, hauríem de considerar la música una contingència més de la nostra erràtica condició.

Certament, si Déu és, des de la seva magnificent perspectiva, sub specie aeternitatis, deu mirar amb indiferència i, amb molta sort, amb una certa condescendència les nostres veritats. Val a dir que jo podria assumir sense fer gaire escarafalls que les nostres veritats fossin meres contingències –de fet, ja ho reconeixia Nietzsche; però, en el cas de la música, no podria deixar de deplorar la perspectiva divina. Quin ésser tan mancat, aquest Déu! En efecte, un possible Déu, observant els fets sub specie aeternitatis no podria vibrar, ni emocionar-se, ni commoure’s en presència d’aquesta música tan sublim, perquè només ho pot fer aquell ésser que, constitutivament finit, sigui capaç de sentir nostàlgia: la nostàlgia d’un amor perdut o d’una vida passada que ara s’esgota. En el fons, si ho pensem bé, quin privilegi el nostre, que ens permet gaudir de la música de Brahms!

Tanmateix, els teòlegs, sempre tan disposats a defensar amb arguments ben esmolats la seva fe, dirien que precisament el Déu de la fe cristiana ha estat capaç de sentir dolor i, fins i tot, nostàlgia en la mesura que s’ha fet carn. Ah! quines argúcies tan subtils les de la teologia... A mi, parlant amb sinceritat, la idea d’un Déu tan sensible encara em resulta més incomprensible que la d’un Déu omnipotent i bo que permet el mal al món. Però, com deia, podria estar ben equivocat...

Bé, en qualsevol cas, nosaltres, que segur que podem, gaudim de la música Brahms!