Com alguns ja sabeu, aquests darrers mesos m’he
dedicat a escriure sobre Sigmund Freud, l’eminent metge vienès que va crear,
ara farà més de cent anys, la psicoanàlisi; i el resultat d’això ha estat un
petit llibre de caràcter divulgatiu que, ben aviat, el proper 19 d’abril, veurà
la llum amb el diari El País. Com que ja s’apropa la data de
publicació, començo a sentir tot tipus de neguits –suposo que és la típica situació a la que s’ha
d’enfrontar tot «escriptor» novell−, i per calmar-los una
mica no se m’ha acudit res millor que escriure a propòsit d’aquest interessant
projecte que em varen proposar mesos ençà (per cert, aquells més aficionats a
la música, no patiu que, finalment, entre tanta filosofia, hi haurà una
recomanació musical i tot!)
L’encàrrec que vaig rebre de l’editorial Bonalletra –als quals agraeixo la confiança i el bon treball− era d’escriure un
llibre que posés en relleu les contribucions estrictament filosòfiques de Freud,
i que, per damunt de tot, resultés accessible a qualsevol lector, encara que no
tingués cap vernís de filosofia. Ben mirat, no sé si mai hauria gosat escriure
alguna cosa sobre Freud si no hagués rebut aquest encàrrec editorial; no ho dic
pas perquè Freud no m’interessi, ben al contrari, sinó pel respecte que fa
enfrontar-se a un autor d’aquesta talla.
El cert és
que Freud sempre m’ha interessat molt. Recordo començar a llegir-lo de ben
jovenet, fins i tot abans de començar els estudis de filosofia. En Freud, hi
vaig trobar, i això literalment em va enganxar, una mirada neta, gairebé crua,
sobre la realitat humana; el seu afany desemmascarador no s’aturava davant de
res: cap tipus de pietat ni de condescendència. També em va apassionar el rigor
i la sinceritat que traspuaven el seus escrits. En aquell temps vaig adquirir una
mica a l’atzar alguns volums de l’edició completa, uns llibres atrotinats que
encara conservo i que estan replens d’anotacions apassionades, però, siguem
sincers, un xic ingènues.
Això no
obstant, haig de reconèixer que actualment la seva filosofia està en hores
baixes. Després d’unes quantes dècades de molta efervescència a l’entorn de
l’obra de Freud, ara hi impera un cert descrèdit. Amb tots els avenços científics
que han tingut lloc recentment –sobretot en el camp de la bioquímica, la neurologia i en
el de la tecnologia de la imatge del cervell− està de moda
menystenir-lo i considerar la psicoanàlisi una mena d’enrevessada antigalla
pseudocientífica. Jo, malgrat tot, em segueixo confessant freudià i considero
del tot vigents gran part de les seves intuïcions sobre l’home i la cultura. Tot
i que Freud no se’n va considerar mai, crec, ara amb ànims renovats, que és un
dels filòsofs més estimables de la història del pensament.
Tot
escrivint el llibre sovint he recordat les paraules d’un excel·lent professor
que vaig tenir a la universitat, un d’aquells mestres que commouen i
trasbalsen, Josep Maria Via Taltavull; ell deia que la pega del freudisme era
creure que tot, absolutament tot (els gustos i les preferències personals, els
actes i les decisions individuals, la societat en el seu conjunt, la història
humana, la religió, l’art...), podia ser entès i explicat a partir d’un model
conceptual. La pega dels grans sistemes, deia, és la pretensiosa frase «tot és “x”». Aleshores, jo
tenia tot just 18 anys i no estava en condicions d’entendre l’abast d’aquella
esmena crítica al sistema freudià. Ara sí, i malgrat tot no la comparteixo: em
confesso freudià perquè em costa trobar una situació en què no sigui
versemblant la sospita que Freud va projectar sobre l’home i la cultura.
Potser
alguns us sonarà estrany però, certament, Freud mai no es va considerar un
filòsof, i aquest ha estat un dels reptes més seriosos als que m’he hagut
d’enfrontar a l’hora d’escriure el llibre. No és fàcil reconstruir un model
filosòfic a partir dels textos de Freud. Quan un accedeix als seus escrits topa
ben aviat amb tots els detalls de l’experiència clínica, i amb aquell
vocabulari propi de la medicina de finals de segle. El «perill» és que quan un, a
base d’hores, s’hi arriba a familiaritzar en pot quedar pres, fins a tal punt
que resulta difícil desenganxar-se’n per assolir aquella mirada més distanciada
que exigeix la filosofia. La seva proposta de vincular tothora les patologies
neuròtiques amb la sexualitat, per citar només un exemple, resulta apassionant,
però si l’objectiu darrer és fer una lectura filosòfica de les seves
contribucions no convé gaire entrar-hi en tots els seus ets i uts. La
conseqüència de tot plegat −i que he patit en carn pròpia!− és que un pot
tenir la sensació que traeix la minuciosa labor investigadora de Freud si no en
dóna comptes fins a l’últim detall.
Però vaja,
en qualsevol cas, tampoc no cal exagerar: es tracta d’un llibre introductori i
de caràcter divulgatiu. Aquells que el llegiu obtindreu, sense gaire
complicacions, una panoràmica completa de l’autor, de la seva vida i obra, i
dels seus centres d’interès: el subjecte i la cultura (societat, religió i
art).
I,
finalment, com diuen «lo prometido, es deuda», una recomanació
musical. Us deixo l’enllaç d’una extraordinària versió de l’Èdip Rei de Sòfocles –ja sabeu que el
complex d’Èdip és un dels elements centrals de la psicoanàlisi freudiana, una
de les claus de volta de la desconcertant teoria de la sexualitat infantil−. Es tracta d’una
original posada en escena de l’òpera-oratori de Stravinsky Oedipus Rex amb text llatí de J. Cocteau. Que la gaudiu acompanyada
de la lectura del llibre Sigmund Freud:
un viaje a las profundidades del yo.
