Follow by Email

dimecres, 8 d’abril de 2015

ESCRIURE SOBRE SIGMUND FREUD

Com alguns ja sabeu, aquests darrers mesos m’he dedicat a escriure sobre Sigmund Freud, l’eminent metge vienès que va crear, ara farà més de cent anys, la psicoanàlisi; i el resultat d’això ha estat un petit llibre de caràcter divulgatiu que, ben aviat, el proper 19 d’abril, veurà la llum amb el diari El País. Com que ja s’apropa la data de publicació, començo a sentir tot tipus de neguits suposo que és la típica situació a la que s’ha d’enfrontar tot «escriptor» novell, i per calmar-los una mica no se m’ha acudit res millor que escriure a propòsit d’aquest interessant projecte que em varen proposar mesos ençà (per cert, aquells més aficionats a la música, no patiu que, finalment, entre tanta filosofia, hi haurà una recomanació musical i tot!)

L’encàrrec que vaig rebre de l’editorial Bonalletra als quals agraeixo la confiança i el bon treball era d’escriure un llibre que posés en relleu les contribucions estrictament filosòfiques de Freud, i que, per damunt de tot, resultés accessible a qualsevol lector, encara que no tingués cap vernís de filosofia. Ben mirat, no sé si mai hauria gosat escriure alguna cosa sobre Freud si no hagués rebut aquest encàrrec editorial; no ho dic pas perquè Freud no m’interessi, ben al contrari, sinó pel respecte que fa enfrontar-se a un autor d’aquesta talla.  

El cert és que Freud sempre m’ha interessat molt. Recordo començar a llegir-lo de ben jovenet, fins i tot abans de començar els estudis de filosofia. En Freud, hi vaig trobar, i això literalment em va enganxar, una mirada neta, gairebé crua, sobre la realitat humana; el seu afany desemmascarador no s’aturava davant de res: cap tipus de pietat ni de condescendència. També em va apassionar el rigor i la sinceritat que traspuaven el seus escrits. En aquell temps vaig adquirir una mica a l’atzar alguns volums de l’edició completa, uns llibres atrotinats que encara conservo i que estan replens d’anotacions apassionades, però, siguem sincers, un xic ingènues. 

Això no obstant, haig de reconèixer que actualment la seva filosofia està en hores baixes. Després d’unes quantes dècades de molta efervescència a l’entorn de l’obra de Freud, ara hi impera un cert descrèdit. Amb tots els avenços científics que han tingut lloc recentment sobretot en el camp de la bioquímica, la neurologia i en el de la tecnologia de la imatge del cervell està de moda menystenir-lo i considerar la psicoanàlisi una mena d’enrevessada antigalla pseudocientífica. Jo, malgrat tot, em segueixo confessant freudià i considero del tot vigents gran part de les seves intuïcions sobre l’home i la cultura. Tot i que Freud no se’n va considerar mai, crec, ara amb ànims renovats, que és un dels filòsofs més estimables de la història del pensament.


Tot escrivint el llibre sovint he recordat les paraules d’un excel·lent professor que vaig tenir a la universitat, un d’aquells mestres que commouen i trasbalsen, Josep Maria Via Taltavull; ell deia que la pega del freudisme era creure que tot, absolutament tot (els gustos i les preferències personals, els actes i les decisions individuals, la societat en el seu conjunt, la història humana, la religió, l’art...), podia ser entès i explicat a partir d’un model conceptual. La pega dels grans sistemes, deia, és la pretensiosa frase «tot és “x”». Aleshores, jo tenia tot just 18 anys i no estava en condicions d’entendre l’abast d’aquella esmena crítica al sistema freudià. Ara sí, i malgrat tot no la comparteixo: em confesso freudià perquè em costa trobar una situació en què no sigui versemblant la sospita que Freud va projectar sobre l’home i la cultura.     

Potser alguns us sonarà estrany però, certament, Freud mai no es va considerar un filòsof, i aquest ha estat un dels reptes més seriosos als que m’he hagut d’enfrontar a l’hora d’escriure el llibre. No és fàcil reconstruir un model filosòfic a partir dels textos de Freud. Quan un accedeix als seus escrits topa ben aviat amb tots els detalls de l’experiència clínica, i amb aquell vocabulari propi de la medicina de finals de segle. El «perill» és que quan un, a base d’hores, s’hi arriba a familiaritzar en pot quedar pres, fins a tal punt que resulta difícil desenganxar-se’n per assolir aquella mirada més distanciada que exigeix la filosofia. La seva proposta de vincular tothora les patologies neuròtiques amb la sexualitat, per citar només un exemple, resulta apassionant, però si l’objectiu darrer és fer una lectura filosòfica de les seves contribucions no convé gaire entrar-hi en tots els seus ets i uts. La conseqüència de tot plegat i que he patit en carn pròpia! és que un pot tenir la sensació que traeix la minuciosa labor investigadora de Freud si no en dóna comptes fins a l’últim detall.

Però vaja, en qualsevol cas, tampoc no cal exagerar: es tracta d’un llibre introductori i de caràcter divulgatiu. Aquells que el llegiu obtindreu, sense gaire complicacions, una panoràmica completa de l’autor, de la seva vida i obra, i dels seus centres d’interès: el subjecte i la cultura (societat, religió i art).


I, finalment, com diuen «lo prometido, es deuda», una recomanació musical. Us deixo l’enllaç d’una extraordinària versió de l’Èdip Rei de Sòfocles ja sabeu que el complex d’Èdip és un dels elements centrals de la psicoanàlisi freudiana, una de les claus de volta de la desconcertant teoria de la sexualitat infantil. Es tracta d’una original posada en escena de l’òpera-oratori de Stravinsky Oedipus Rex amb text llatí de J. Cocteau. Que la gaudiu acompanyada de la lectura del llibre Sigmund Freud: un viaje a las profundidades del yo.