Curiosament, no vull parlar-vos d’una òpera de Richard
Wagner, sinó d’una òpera de Mozart. El proppassat dimecres vaig tenir la sort
de poder assistir a una representació del Don
Giovanni al Palau de la música.
Ara no descobrirem aquesta òpera, tots sabeu de la seva grandesa. Amb tot, és
en les bones interpretacions que hom és capaç d’apreciar, més si cap, els
magnífics detalls que la coronen, i, en darrer terme, la profunditat musical del
geni de Salzburg.
Al Don
Giovanni, certament, hi ha eros i
thanatos, tragèdia i comèdia,
virtuosisme i lirisme, noblesa i engany, profunditat i joc...tot allò que
vulgueu i el seu contrari; hi compareix el ventall complet de possibilitats
humanes, i ho fa de manera extremadament coherent, sense pedaços ni
histrionismes –bé, és clar que Doña
Elvira és un personatge volgudament histriònic. Tot això roman latent en
aquella munió de signes convencionals que anomenem partitura, però cal saber-ho
posar de manifest: i aquesta és la labor dels intèrprets. Deixeu-me parlar,
doncs, de l’excel·lent versió de R. Jacobs i de la Freiburger Barockorchester.
El Palau
no té aquell fossar per a l’orquestra que és típic dels grans teatres d’òpera;
així que els músics han de tocar a sobre de l’escenari. I el que sembla que
sigui un contratemps, en el cas de l’òpera que ens ocupa, resulta, en realitat, el
millor encert: l’orquestra col·locada en el centre de l’escenari, gairebé com si
es tractés de la protagonista principal; els cantants (tots ells molt solvents!), en canvi, al voltant,
orbitant a l’entorn d’aquest pes pesat, el vertader conductor del drama. Així, la música de l’orquestra no
emergeix misteriosa –deixeu-me afegir, i «boirosa»− de les profunditats
de la terra, tal com volia Wagner, sinó clara i transparent com l’aigua fresca.
En un cert sentit, la versió de Jacobs va fer
l’efecte de mirar més enrere que cap endavant, més cap al Barroc que cap al
Romanticisme: tempos lleugers, però no precipitats; àries da cappo amb ornaments; recitatius amb pianoforte carregats d’enginyoses i de fluides improvisacions. Una
delícia! Hom podria pensar, però, que això va posar en qüestió la vessant més
patètica de l’obra. Al contrari: els nombrosos accents tràgics que introdueix
l’orquestra en el decurs del drama varen prendre un relleu sorprenent i varen
resultar molt més colpidors. Els sorprenents efectes harmònics que
poblen el Don Giovanni també varen
lluir com mai.
No hi havia escenografia ni vestits d’època,
tampoc grans moviments escènics, tot just el necessari. I és en representacions
com aquesta que hom s’adona que possiblement no cal res de tot això, que és
sobrer. Quan la música té la força suficient és capaç de crear vertaderes
il·lusions en l’espectador. Paradoxalment, des de fa força anys, els escenògrafs
contemporanis estan encaparrats en oferir-nos ben bé el contrari: la majoria, aspiren
a muntar produccions amb escenaris de vertigen, i a traslladar el missatge de
les grans òperes al context actual −així, per exemple, el Così fan tutte que aquests dies s’està
representant al Liceu succeeix en un gran
hotel a l’última moda. Siguem sincers, pel que fa a la primera aspiració, mai
no es podrà competir amb el cinema i les grans produccions de Hollywood, que
cada dia més envaeixen les nostres retines. És millor reconèixer la derrota i
jugar altres cartes, i crec que la de la simplificació total és una bona
aposta. Per altra banda, una representació que juga amb els mínims detalls ja
esdevé un drama intemporal, la relació amb el nostre dia a dia se’ns presenta gairebé
d’immediat. Jo no vaig veure en cap moment al Don Giovanni com una caricatura
divuitesca, sinó com un personatge viu, actual, de carn i ossos; i, en canvi,
al Così, amb tota aquella posada en
escena tan fastuosa, no parava de trobar incoherències narratives i escèniques
inacceptables –em podeu dir qui, avui dia, crida al camp
de batalla els hostes d’un hotel mentre són de vacances?
En síntesi, el Don
Giovanni de Jacobs va ser una obra d’art total, perquè va potenciar al
màxim allò que indiscutiblement és: un drama musical.
