Follow by Email

divendres, 29 de maig de 2015

OBRA D’ART TOTAL. A PROPÒSIT DEL DON GIOVANNI DE R. JACOBS

Curiosament, no vull parlar-vos d’una òpera de Richard Wagner, sinó d’una òpera de Mozart. El proppassat dimecres vaig tenir la sort de poder assistir a una representació del Don Giovanni al Palau de la música. Ara no descobrirem aquesta òpera, tots sabeu de la seva grandesa. Amb tot, és en les bones interpretacions que hom és capaç d’apreciar, més si cap, els magnífics detalls que la coronen, i, en darrer terme, la profunditat musical del geni de Salzburg.    

Al Don Giovanni, certament, hi ha eros i thanatos, tragèdia i comèdia, virtuosisme i lirisme, noblesa i engany, profunditat i joc...tot allò que vulgueu i el seu contrari; hi compareix el ventall complet de possibilitats humanes, i ho fa de manera extremadament coherent, sense pedaços ni histrionismes bé, és clar que Doña Elvira és un personatge volgudament histriònic. Tot això roman latent en aquella munió de signes convencionals que anomenem partitura, però cal saber-ho posar de manifest: i aquesta és la labor dels intèrprets. Deixeu-me parlar, doncs, de l’excel·lent versió de R. Jacobs i de la Freiburger Barockorchester.


El Palau no té aquell fossar per a l’orquestra que és típic dels grans teatres d’òpera; així que els músics han de tocar a sobre de l’escenari. I el que sembla que sigui un contratemps, en el cas de l’òpera que ens ocupa, resulta, en realitat, el millor encert: l’orquestra col·locada en el centre de l’escenari, gairebé com si es tractés de la protagonista principal; els cantants (tots ells molt solvents!), en canvi, al voltant, orbitant a l’entorn d’aquest pes pesat, el vertader conductor del drama. Així, la música de l’orquestra no emergeix misteriosa deixeu-me afegir, i «boirosa»− de les profunditats de la terra, tal com volia Wagner, sinó clara i transparent com l’aigua fresca.

En un cert sentit, la versió de Jacobs va fer l’efecte de mirar més enrere que cap endavant, més cap al Barroc que cap al Romanticisme: tempos lleugers, però no precipitats; àries da cappo amb ornaments; recitatius amb pianoforte carregats d’enginyoses i de fluides improvisacions. Una delícia! Hom podria pensar, però, que això va posar en qüestió la vessant més patètica de l’obra. Al contrari: els nombrosos accents tràgics que introdueix l’orquestra en el decurs del drama varen prendre un relleu sorprenent i varen resultar molt més colpidors. Els sorprenents efectes harmònics que poblen el Don Giovanni també varen lluir com mai.


No hi havia escenografia ni vestits d’època, tampoc grans moviments escènics, tot just el necessari. I és en representacions com aquesta que hom s’adona que possiblement no cal res de tot això, que és sobrer. Quan la música té la força suficient és capaç de crear vertaderes il·lusions en l’espectador. Paradoxalment, des de fa força anys, els escenògrafs contemporanis estan encaparrats en oferir-nos ben bé el contrari: la majoria, aspiren a muntar produccions amb escenaris de vertigen, i a traslladar el missatge de les grans òperes al context actual així, per exemple, el Così fan tutte que aquests dies s’està representant al Liceu succeeix en un gran hotel a l’última moda. Siguem sincers, pel que fa a la primera aspiració, mai no es podrà competir amb el cinema i les grans produccions de Hollywood, que cada dia més envaeixen les nostres retines. És millor reconèixer la derrota i jugar altres cartes, i crec que la de la simplificació total és una bona aposta. Per altra banda, una representació que juga amb els mínims detalls ja esdevé un drama intemporal, la relació amb el nostre dia a dia se’ns presenta gairebé d’immediat. Jo no vaig veure en cap moment al Don Giovanni com una caricatura divuitesca, sinó com un personatge viu, actual, de carn i ossos; i, en canvi, al Così, amb tota aquella posada en escena tan fastuosa, no parava de trobar incoherències narratives i escèniques inacceptables –em podeu dir qui, avui dia, crida al camp de batalla els hostes d’un hotel mentre són de vacances?  

En síntesi, el Don Giovanni de Jacobs va ser una obra d’art total, perquè va potenciar al màxim allò que indiscutiblement és: un drama musical.