De vegades, hom té una imatge excessivament
seriosa de la música clàssica. Ben mirat, però, la història de la música és
plena d’iròniques picades d’ullet, d’intents, per part del compositor, de jugar
amb l’oient i de provocar-li un somriure. De fet, de bromes musicals n’hi
hauria de molts tipus, però ara voldria referir-me especialment a aquelles
situacions humorístiques que resulten de citar, en un context determinat, una
frase musical en préstec.
Al respecte, els més avesats a la música
recordaran el final del Don Giovanni
mozartià −es troba al minut 2:32:58 de la versió que us recomano a continuació−. Us situo. Don Giovanni, un faldiller sense escrúpols, està festejant
la seva vida llibertina, mentre el seu servent, Leporello, li serveix vi i
delicioses menges. I com no podria ser d’altra manera, el banquet està amenitzat
amb una mica de música.
Doncs bé, Mozart aprofita l’ocasió per anar fent sonar
una sèrie de temes musicals de l’època. El primer que sona és una tonada d’una
òpera de Vincent Martí Soler Una cosa rara (2:34:00).
Cal saber que Martí Soler, compositor d’origen valencià, fou un dels músics més
celebrats a Viena −de fet, en determinats cercles, la seva música
era molt més apreciada que la del mateix Mozart−.
Quan sona la tonada de Martí Soler, Leporello la reconeix i exclama «Bravo! Cosa rara!».
Ràpidament, Don Giovanni li pregunta: «Què et sembla aquest bell concert?».
Leporello respon amb sarcasme: «És conforme al vostre mèrit». Irònicament,
Mozart dóna a entendre que aquella música tan apreciada pels vienesos en
realitat és idònia per amenitzar el grotesc banquet d’aquest llibertí
indesitjable que és Don Giovanni. Però la cosa no acaba aquí, després de citar
una altra òpera, Els litigants (2:35:32),
Mozart se cita a si mateix –una tonada de Le
nozze di Figaro (2:36:19)−. Aleshores, Leporello exclama: «Aquesta la conec
sobradament!».
També
voldria parlar-vos d’un cas que he descobert recentment. Es tracta d’una peça
breu per a piano del compositor italià Salvatore Sciarrino, Anamorfosi. L’obra, de fet, és la
darrera balda d’una petita cadena d’ironies.
L’any
1872, F. Liszt va escriure el ja cèlebre Jeux
d’eau à la Villa d’Este. La peça, que pertany al tercer llibre del cicle d’Anys de peregrinatge, és una evocació
musical d’aquell indret tan màgic, replè de fonts, que és la Villa d’Este, a Roma.
Anys
després, 1905, M. Ravel, compositor que sempre va fer ús d’una fina ironia,
escrivia, també per a piano, la seva versió del Jeux d’eau; i, tot acompanyant la partitura, afegia la següent
citació d’Henri de Régnier: «Déu fluvial rient de l’aigua que li fa pessigolles...». La peça és, sens
dubte, meravellosa, però us demanaria que paréssiu molta atenció a l’inici.
Sentiu ara
Anamorfosi.
Efectivament,
Sciarrino cita el Jeux d’eau de
Ravel, però enmig de les veus hi col·loca la melodia de I’m singing in the rain; és a dir, sota el moviment de l’aigua o de
la pluja que representen els cristal·lins arpegis de Ravel hi fa sonar
precisament Cantant sota la pluja. No
us sembla extraordinàriament sorprenent –i divertida!− la coincidència de motius al segon 0:46? Però això no és
tot. Aquells que conegueu una mica l’obra pianística de Ravel també hi haureu reconegut
altres referències. Efectivament, també hi sonen uns motius d’Une barque sur l’océan, una altra peça
de referències aquàtiques! Sembla com si finalment la cosa fes aigües...
Si voleu
comprovar-ho, sentiu Une barque sur l’océan
(pareu atenció a l’inici i al minut 01:53). Torneu a sentir Anamorfosi als minuts 01:04 i 01:15.
Bé, espero que
hagueu gaudit de les peces i que us hagin despertat, si més no, un somriure.
