dimecres, 30 de desembre de 2015

Als paladins de la «nova pedagogia»

Avui he pogut llegir un resum del nou model pedagògic que proposa l’escola dels jesuïtes treball per projectes, abolició dels exàmens, cap assignatura ni horari fix, aules obertes amb graderies, sofàs i alumnes i professors amunt i avall, tres professors per aula... i un calfred m’ha recorregut l’espinada.

Ja compto onze cursos sobre les esquenes com a professor de filosofia de batxillerat, i segueixo estimant com el primer dia la meva professió. Amb tot, tinc clar que si aquesta reforma mai s’arribés a fer realitat i s’imposés com a model de referència, em replantejaria seriosament la meva vocació.

Com tants d’altres, jo he estat format en un sistema educatiu bàsicament magistral. Per descomptat, no tots els meus professors han estat referents perfectes de coneixement, però ni en el pitjor dels casos l’experiència ha estat tan decebedora com quan, ja d’adult, he patit algun d’aquests cursos impartits amb aquesta «nova metodologia»; n’he sortit irremeiablement emprenyat i amb la desagradable sensació que em prenien el pèl. 

Contraposaria aquest «nou model pedagògic» al que, en general, impera en el món de la música, per mi un dels millors exemples de bones pràctiques educatives. De fet, crec que hauria de ser un referent, perquè allí la figura del mestre segueix essent clau i insubstituïble. En les classes d’instrument no es posa pas en dubte l’autoritat del mestre i no es discuteix la importància dels continguts, dos dels aspectes que els paladins de la «nova pedagogia» discuteixen aferrissadament. Ras i curt: hom sap que si vol tocar excel·lentment Beethoven, Brahms o Ravel haurà de trobar un bon mestre i, sobretot, escoltar-lo pacientment. No hi ha ordinador, classe sense parets, sofà o moodle que pugui pal·liar la seva absència.    

Òbviament, no es tracta pas d’un aprenentatge merament reproductiu o mecànic: el bon mestre d’instrument sabrà aportar les bases perquè l’alumne sigui capaç de desenvolupar alhora una personalitat musical madura i creativa, però mai al preu de prescindir d’un coneixement tècnic. Sense una bona tècnica, aquesta creativitat mai no arribaria a fer-se patent –afegeixo: però és que existeix la creativitat independentment d’un coneixement tècnic?


La «nova» escola vol fomentar la creativitat sense contingut i sense la referència d’un mestre. Crec que és evident que ens esperen pocs Mozarts i molts Justins Biebers, és a dir, persones que, a part de fer-ho molt malament, creuen que són genials i enormement creatives quan, en realitat, no ho són en absolut.