Follow by Email

dissabte, 23 d’abril de 2016

LA NOVA ESCOLA A DEBAT

L’educació em preocupa. Val a dir que ara em preocupa molt més, atès que s’està anunciant, per totes bandes i a bombo i plateret, un canvi o, més aviat, es diu, una revolució. És per això que, darrerament, una de les meves aficions és examinar les noves propostes pedagògiques; hi cerco de moment, en va els arguments que estan convencent a tantes persones. De tot plegat, però, n’he tret unes poques conclusions.

La venda del producte

Com tot, la nova pedagogia s’ha de vendre, i al comprador se l’ha de guanyar pels ulls i les emocions. D’entrada, i com si es tractés de la presentació del darrer artilugi d’Apple, la proposta se sol presentar en un espai ben modern curiosament, molts tenen forma de circ. Sovint, el ponent, ben casual, manipula un aparell tecnològic, quasi màgic, que projecta imatges simpàtiques i tendres a l’auditori: s’hi val tot si és capaç de tocar-nos la fibra o ens desperta un somriure.

Enmig de cares rialleres i de paisatges assolellats, s’hi projecten imatges de les noves aules bé, convindria no dir-ne «aules» perquè és antic−, dels nous espais, que exhibeixen colors i formes irresistibles. L’estètica és important. Amb tot, educativament parlant, potser seria força més interessant discutir críticament amb quins continguts s’ompliran aquestes meravelloses closques buides –bé, tampoc convé parlar de «continguts», perquè, segons sembla, això també comença a sonar antic... 

Neologismes

La nova pedagogia és, de fet, «tan nova» que ja no pot fer ús de la terminologia tradicional: necessita incorporar i, fins i tot, crear nous mots. Ni Heidegger en els seus millors temps era tan hàbil gestant paraules. Però els neologismes ja no es construeixen en base a un seguit de tradicions arcanes, sinó emmirallant-se en el món educativament més reaccionari que existeix, el món de l’empresa. 

Diagnòstic de la tradició

Cal cremar l’antiga Roma si se’n vol construir una de nova. Així, totes les valoracions de la tradició educativa han de ser ben desencisadores: a l’escola d’ara els alumnes s’estressen, s’avorreixen i es desmotiven; no aprenen; fracassen escolarment; se’ls mata la imaginació i la creativitat; són tractats com a maquinetes de reproduir conceptes, i un llarg etcètera que fa fins i tot angúnia.

Atès que avancem imparablement cap a un futur de ciència ficció, tot el present ja és antic; i «antic» vol dir «ineficaç»; i, és clar, qui no voldria prescindir d’allò que és «ineficaç»? Només un foll, un nostàlgic o un reaccionari o el que és pitjor un mandrós que vol seguir donant classes amb targetons rossegats i de color groc!

To messiànic

Qui no voldria alguna proposta salvífica en aquest context apocalíptic que se’ns descriu? El vaixell naufraga i no hi ha temps per salvar cap moble; no hi ha ni tan sols possibilitat de tapar cap forat, l’aigua entra per tot arreu...deixem, doncs, que el vell vaixell s’enfonsi. De moment, llancem-nos a l’aigua a pèl a l’espera de què arribi el vaixell que ja divisem en l’horitzó: L’escola per Projectes.

Personalment, no tinc cap dubte que el que aquí se’ns presenta és una forma d’extorsió amb una única alternativa, és a dir, un argument del tipus: «amb mi o el desastre». A més, alguns autors ja han advertit els perills d’adoptar únicament la via revolucionària com a una forma de solucionar els problemes del present. No és preferible l’enginyeria social gradual a la holística o revolucionària? Caldria preguntar-ho a K. R. Popper...

Bé, com podeu veure la cosa no m’acaba de convèncer. El secret de l’educació, crec jo, no són espais nous ni treball per projectes, sinó bons professors [perdoneu pel to arcaïtzant: professor = coach], però això, pel que veig, ja no interessa gaire discutir-ho. 



diumenge, 27 de març de 2016

L’ERA DE NARCÍS



Allò que en el Romanticisme tenia una raó de ser, perquè representava una protesta justificada contra els excessos racionalistes de la Il·lustració, ha esdevingut, en el nostre present, un tòpic banal vertaderament asfixiant. 


Una plètora d’autoproclamats «artistes» de totes les disciplines possibles ens revelen, com si ens confiessin el millor dels seus secrets, que allò que fan ho fan perquè estan posseïts per una mena de passió incontenible, irrefrenable, i que el que ens ofereixen en les seves creacions és un bocinet ben intens de la seva vida emotiva. 


Així que el fet d’haver lluitat un xic, ni que sigui mínimament, per tirar endavant alguns dels seus projectes, i la insistència en la veracitat i intensitat dels sentiments viscuts, sembla que els faci, ipso facto, mereixedors de mil i una lloances. Socialment, en qüestions artístiques, no s’exigeix gaire cosa més: «s’ha esforçat i ha sentit; això ja ho val tot!».


Deploro aquesta actitud tan i tan laxa en qüestions artístiques, i em temo que, avui en dia, ser escolàstic i obeir algun tipus de cànon això és, fer l’esforç de projectar algun ideal objectiu que impliqui una vertadera exigència cap a un mateix i la comunitat sigui l’actitud més transgressora i menys autocomplaent. 



La nostra societat ja ha banalitzat fins a la sacietat els tòpics romàntics. Si no volem perdre’ns com Narcís dins de les aigües potser caldria recuperar el tremp i l’exigència d’una nova Il·lustració.   

dijous, 24 de març de 2016

EL FORMALISME COM A ESTÈTICA APOFÀ(N)TICA



A grans trets, podríem definir el formalisme estètic com l'ideari propi d'aquella escola, o conjunt d’escoles, que, en qüestions d’art, fa valer la forma per sobre del contingut. Ras i curt: els formalistes serien aquells que són partidaris de reduir l’art a la forma. 


La màxima que resa que «tot en l’art és forma» ha estat criticada sovint i titllada de reduccionista; àdhuc, s’ha dit que els formalistes recauen en el positivisme més abstrús o que tracten superficialment i frívola les qüestions artístiques. Potser sí, tot i que caldria jutjar el fonament de totes aquestes acusacions amb més deteniment.


Jo, darrerament, m’inclino a deixar aquestes polèmiques de banda, i estic més i més convençut que caldria rehabilitar un sentit ben concret del formalisme estètic, el negatiu: en l’obra d’art, crec sincerament, no tot és forma, però de la forma és de l’única cosa que podem parlar assenyadament; de la resta, caldria callar, guardar-ne silenci, no pas perquè no sigui quelcom important, sinó perquè no se’n pot parlar amb sentit. Més enllà dels límits de la forma musical, el llenguatge perd tota referència i, per tant, el seu ús significatiu.


A propòsit d'això, Wittgenstein, el «primer», parlava d’allò místic. D’entrada, com diu P. Hadot en relació al filòsof vienès, podríem entendre com a mística aquella «sensació, emoció, experiència afectiva» que no pot ser expressada a través del llenguatge sota pena de falsejar-la o de construir un discurs buit de referències.



Però, quan el discurs estètic es fa càrrec de la forma musical la lògica pròpia de l’art, atén un aspecte certament substancial de la música  i ho fa amb un llenguatge significatiu, clar, comprensible, que no vol dir pas senzill, és clar. El que es pot dir, es pot dir clarament, insistia Wittgenstein al pròleg del Tractatus; de la resta, més val guardar-ne silenci, sentenciava finalment. Atesa la seva importància, cal protegir aquest espai fràgil, en els límits de la intel·ligibilitat, de la xerrameca. 


El formalisme podria tenir, doncs, tal com predicava Wittgenstein en relació a la missió darrera de la filosofia, un ús terapèutic. Podria servir-nos per aclarir el llenguatge de l’estètica i per desfer-nos de tot un seguit de problemes seria més encertat parlar de pseudoproblemes que la tradició estètica ha creat en relació al fenomen de la música.

dijous, 7 de gener de 2016

In memoriam Pierre Boulez

Després de la Segona Guerra Mundial, l’avantguarda europea va renéixer especialment guerrera. Ja no es tractava pas d’aquell «salvatgisme» intuïtiu propi de la primera avantguarda, sinó d’una actitud combativa molt més meditada. En efecte, i malgrat l’aparença de «caos» permanent que produeix aquesta música, és molt probable que no hi hagi hagut mai cap altre període de la història de la música tan idòlatra amb el número i la fórmula.

Pierre Boulez va debutar en aquest context tan efervescent; més encara, va arribar a ser-ne una de les estrelles més rutilants. La seva música, sempre rigorosa, fou l’exponent més preclar del nou racionalisme musical, obertament despreocupat per qüestions polítiques i especialment interessat en l’estricta lògica del llenguatge musical.

A més de ser un dels representants més cèlebres d’aquesta moderna estètica de la complexitat, Boulez també va destacar com a director d’orquestra. A mi, més que no pas les seves interpretacions, que sovint he trobat un xic gèlides, sempre m’ha causat estupor la seva impecable tècnica com a director. Clar i català: el món dels directors d’orquestra està replè de sòmines que només remenen la melena al vent; l’actitud i el gest de Boulez eren propis d’un artesà, sempre continguts, però enormement precisos i efectius. Com en la seva música, tot tenia un perquè. 


Certament, en un món on impera el divisme (i, a més, immerescut) i un sentimentalisme asfixiant, la pèrdua d’una personalitat tan incontestable com la de Boulez sempre és de lamentar. La música, els escrits recomanaria la lectura de l’impressionant estudi de Le sacre du printemps de Stravinsky, intitulat «Strawinsky demeure»−, i el gest de Boulez demostraven tothora, per activa i passiva, que la música és una ciència que cal prendre’s molt seriosament.