dijous, 7 de gener de 2016

In memoriam Pierre Boulez

Després de la Segona Guerra Mundial, l’avantguarda europea va renéixer especialment guerrera. Ja no es tractava pas d’aquell «salvatgisme» intuïtiu propi de la primera avantguarda, sinó d’una actitud combativa molt més meditada. En efecte, i malgrat l’aparença de «caos» permanent que produeix aquesta música, és molt probable que no hi hagi hagut mai cap altre període de la història de la música tan idòlatra amb el número i la fórmula.

Pierre Boulez va debutar en aquest context tan efervescent; més encara, va arribar a ser-ne una de les estrelles més rutilants. La seva música, sempre rigorosa, fou l’exponent més preclar del nou racionalisme musical, obertament despreocupat per qüestions polítiques i especialment interessat en l’estricta lògica del llenguatge musical.

A més de ser un dels representants més cèlebres d’aquesta moderna estètica de la complexitat, Boulez també va destacar com a director d’orquestra. A mi, més que no pas les seves interpretacions, que sovint he trobat un xic gèlides, sempre m’ha causat estupor la seva impecable tècnica com a director. Clar i català: el món dels directors d’orquestra està replè de sòmines que només remenen la melena al vent; l’actitud i el gest de Boulez eren propis d’un artesà, sempre continguts, però enormement precisos i efectius. Com en la seva música, tot tenia un perquè. 


Certament, en un món on impera el divisme (i, a més, immerescut) i un sentimentalisme asfixiant, la pèrdua d’una personalitat tan incontestable com la de Boulez sempre és de lamentar. La música, els escrits recomanaria la lectura de l’impressionant estudi de Le sacre du printemps de Stravinsky, intitulat «Strawinsky demeure»−, i el gest de Boulez demostraven tothora, per activa i passiva, que la música és una ciència que cal prendre’s molt seriosament.