Després de la Segona Guerra Mundial,
l’avantguarda europea va renéixer especialment guerrera. Ja no es tractava pas
d’aquell «salvatgisme»
intuïtiu propi de la primera avantguarda, sinó d’una actitud combativa molt més
meditada. En efecte, i malgrat l’aparença de «caos» permanent que produeix aquesta música, és molt probable que no hi hagi hagut mai cap
altre període de la història de la música tan idòlatra amb el número i la
fórmula.
Pierre Boulez va debutar en aquest context tan
efervescent; més encara, va arribar a ser-ne una de les estrelles més
rutilants. La seva música, sempre rigorosa, fou l’exponent més preclar del nou
racionalisme musical, obertament despreocupat per qüestions polítiques i
especialment interessat en l’estricta lògica del llenguatge musical.
A més de ser un dels representants més cèlebres
d’aquesta moderna estètica de la complexitat, Boulez també va destacar com a
director d’orquestra. A mi, més que no pas les seves interpretacions, que
sovint he trobat un xic gèlides, sempre m’ha causat estupor la seva impecable
tècnica com a director. Clar i català: el món dels directors d’orquestra està
replè de sòmines que només remenen la melena al vent; l’actitud i el gest de
Boulez eren propis d’un artesà, sempre continguts, però enormement precisos i
efectius. Com en la seva música, tot tenia un perquè.
Certament, en un món on
impera el divisme (i, a més, immerescut) i un sentimentalisme asfixiant, la
pèrdua d’una personalitat tan incontestable com la de Boulez sempre és de
lamentar. La música, els escrits –recomanaria la lectura
de l’impressionant estudi de Le sacre du
printemps de Stravinsky, intitulat «Strawinsky demeure»−, i el gest de Boulez demostraven tothora, per activa i
passiva, que la música és una ciència que cal prendre’s molt seriosament.
