L’ERA DE NARCÍS

Allò que en el Romanticisme tenia una raó de ser, perquè representava una protesta justificada contra els excessos racionalistes de la Il·lustració, ha esdevingut, en el nostre present, un tòpic banal vertaderament asfixiant. 

Una plètora d’autoproclamats «artistes» de totes les disciplines possibles ens revelen, com si ens confiessin el millor dels seus secrets, que allò que fan ho fan perquè estan posseïts per una mena de passió incontenible, irrefrenable, i que el que ens ofereixen en les seves creacions és un bocinet ben intens de la seva vida emotiva. 

Així que el fet d’haver lluitat un xic, ni que sigui mínimament, per tirar endavant alguns dels seus projectes, i la insistència en la veracitat i intensitat dels sentiments viscuts, sembla que els faci, ipso facto, mereixedors de mil i una lloances. Socialment, en qüestions artístiques, no s’exigeix gaire cosa més: «s’ha esforçat i ha sentit; això ja ho val tot!».

Deploro aquesta actitud tan i tan laxa en qüestions artístiques, i em temo que, avui en dia, ser escolàstic i obeir algun tipus de cànon −això és, fer l’esforç de projectar algun ideal objectiu que impliqui una vertadera exigència cap a un mateix i la comunitat− sigui l’actitud més transgressora i menys autocomplaent. 

La nostra societat ja ha banalitzat fins a la sacietat els tòpics romàntics. Si no volem perdre’ns com Narcís dins de les aigües potser caldria recuperar el tremp i l’exigència d’una nova Il·lustració.   

EL FORMALISME COM A ESTÈTICA APOFÀ(N)TICA

A grans trets, podríem definir el formalisme estètic com l'ideari propi d'aquella escola, o conjunt d’escoles, que, en qüestions d’art, fa valer la forma per sobre del contingut. Ras i curt: els formalistes serien aquells que són partidaris de reduir l’art a la forma. 

La màxima que resa que «tot en l’art és forma» ha estat criticada sovint i titllada de reduccionista; àdhuc, s’ha dit que els formalistes recauen en el positivisme més abstrús o que tracten superficialment i frívola les qüestions artístiques. Potser sí, tot i que caldria jutjar el fonament de totes aquestes acusacions amb més deteniment.

Jo, darrerament, m’inclino a deixar aquestes polèmiques de banda, i estic més i més convençut que caldria rehabilitar un sentit ben concret del formalisme estètic, el negatiu: en l’obra d’art, crec sincerament, no tot és forma, però de la forma és de l’única cosa que podem parlar assenyadament; de la resta, caldria callar, guardar-ne silenci, no pas perquè no sigui quelcom important, sinó perquè no se’n pot parlar amb sentit. Més enllà dels límits de la forma musical, el llenguatge perd tota referència i, per tant, el seu ús significatiu.

A propòsit d'això, Wittgenstein, el «primer», parlava d’allò místic. D’entrada, com diu P. Hadot en relació al filòsof vienès, podríem entendre com a mística aquella «sensació, emoció, experiència afectiva» que no pot ser expressada a través del llenguatge sota pena de falsejar-la o de construir un discurs buit de referències.

Però, quan el discurs estètic es fa càrrec de la forma musical –la lògica pròpia de l’art−, atén un aspecte certament substancial de la música  i ho fa amb un llenguatge significatiu, clar, comprensible, que no vol dir pas senzill, és clar. El que es pot dir, es pot dir clarament, insistia Wittgenstein al pròleg del Tractatus; de la resta, més val guardar-ne silenci, sentenciava finalment. Atesa la seva importància, cal protegir aquest espai fràgil, en els límits de la intel·ligibilitat, de la xerrameca. 

El formalisme podria tenir, doncs, tal com predicava Wittgenstein en relació a la missió darrera de la filosofia, un ús terapèutic. Podria servir-nos per aclarir el llenguatge de l’estètica i per desfer-nos de tot un seguit de problemes –seria més encertat parlar de pseudoproblemes− que la tradició estètica ha creat en relació al fenomen de la música.