Allò que en el Romanticisme tenia una
raó de ser, perquè representava una protesta justificada contra els excessos racionalistes
de la Il·lustració, ha esdevingut, en el nostre present, un tòpic banal
vertaderament asfixiant.
Una plètora d’autoproclamats «artistes» de totes les
disciplines possibles ens revelen, com si ens confiessin el millor dels seus
secrets, que allò que fan ho fan perquè estan posseïts per una mena de passió incontenible,
irrefrenable, i que el que ens ofereixen en les seves creacions és un bocinet ben
intens de la seva vida emotiva.
Així que el fet d’haver lluitat un xic,
ni que sigui mínimament, per tirar endavant alguns dels seus projectes, i la
insistència en la veracitat i intensitat dels sentiments viscuts, sembla que
els faci, ipso facto, mereixedors de
mil i una lloances. Socialment, en qüestions artístiques, no s’exigeix gaire
cosa més: «s’ha esforçat i ha sentit; això ja ho val tot!».
Deploro aquesta actitud tan i tan laxa
en qüestions artístiques, i em temo que, avui en dia, ser escolàstic i obeir
algun tipus de cànon −això és, fer l’esforç de projectar algun ideal objectiu
que impliqui una vertadera exigència cap a un mateix i la comunitat− sigui l’actitud
més transgressora i menys autocomplaent.
La nostra societat ja ha banalitzat
fins a la sacietat els tòpics romàntics. Si no volem perdre’ns com Narcís dins
de les aigües potser caldria recuperar el tremp i l’exigència d’una nova
Il·lustració.