L’educació em preocupa. Val a dir que ara em
preocupa molt més, atès que s’està anunciant, per totes bandes i a bombo i
plateret, un canvi o, més aviat, es diu, una revolució. És per això que,
darrerament, una de les meves aficions és examinar les noves propostes
pedagògiques; hi cerco –de moment, en va− els arguments que estan convencent a tantes persones. De
tot plegat, però, n’he tret unes poques conclusions.
La venda
del producte
Com tot, la nova pedagogia s’ha de vendre, i al
comprador se l’ha de guanyar pels ulls i les emocions. D’entrada, i com si es
tractés de la presentació del darrer artilugi d’Apple, la proposta se sol presentar en un espai ben modern –curiosament, molts tenen forma de circ−. Sovint, el
ponent, ben casual, manipula un aparell
tecnològic, quasi màgic, que projecta imatges simpàtiques i tendres a l’auditori:
s’hi val tot si és capaç de tocar-nos la fibra o ens desperta un somriure.
Enmig de cares rialleres i de paisatges assolellats,
s’hi projecten imatges de les noves aules –bé,
convindria no dir-ne «aules» perquè és antic−, dels
nous espais, que exhibeixen colors i
formes irresistibles. L’estètica és important. Amb tot, educativament parlant, potser seria força més interessant
discutir críticament amb quins continguts s’ompliran aquestes meravelloses
closques buides –bé, tampoc convé parlar de «continguts», perquè, segons
sembla, això també comença a sonar antic...
Neologismes
La nova pedagogia és, de fet, «tan nova» que ja no pot fer ús
de la terminologia tradicional: necessita incorporar i, fins i tot, crear nous
mots. Ni Heidegger en els seus millors temps era tan hàbil gestant paraules.
Però els neologismes ja no es construeixen en base a un seguit de tradicions
arcanes, sinó emmirallant-se en el món educativament més reaccionari que
existeix, el món de l’empresa.
Diagnòstic
de la tradició
Cal cremar l’antiga Roma si se’n vol construir
una de nova. Així, totes les valoracions de la tradició educativa han de ser
ben desencisadores: a l’escola d’ara els alumnes s’estressen, s’avorreixen i es
desmotiven; no aprenen; fracassen escolarment; se’ls mata la imaginació i la
creativitat; són tractats com a maquinetes de reproduir conceptes, i un llarg
etcètera que fa fins i tot angúnia.
Atès que avancem imparablement cap a un futur de
ciència ficció, tot el present ja és antic; i «antic» vol dir «ineficaç»; i, és clar, qui no voldria prescindir d’allò que és «ineficaç»? Només un foll, un nostàlgic
o un reaccionari –o el que és pitjor un mandrós que vol seguir
donant classes amb targetons rossegats i de color groc!
To
messiànic
Qui no voldria alguna proposta salvífica en
aquest context apocalíptic que se’ns descriu? El vaixell naufraga i no hi ha
temps per salvar cap moble; no hi ha ni tan sols possibilitat de tapar cap
forat, l’aigua entra per tot arreu...deixem, doncs, que el vell vaixell
s’enfonsi. De moment, llancem-nos a l’aigua a pèl a l’espera de què arribi el
vaixell que ja divisem en l’horitzó: L’escola per Projectes.
Personalment, no tinc cap dubte que el que aquí se’ns
presenta és una forma d’extorsió amb una única alternativa, és a dir, un argument del tipus: «amb mi o el desastre». A més, alguns
autors ja han advertit els perills d’adoptar únicament la via revolucionària com
a una forma de solucionar els problemes del present. No és preferible
l’enginyeria social gradual a la holística o revolucionària? Caldria
preguntar-ho a K. R. Popper...
Bé, com
podeu veure la cosa no m’acaba de convèncer. El secret de l’educació, crec jo,
no són espais nous ni treball per projectes, sinó bons professors [perdoneu pel
to arcaïtzant: professor = coach], però
això, pel que veig, ja no interessa gaire discutir-ho.
